diumenge, 31 de gener de 2016

COR CAROLI

Cor Caroli (o Alfa Canum Venaticorum) és l'estrella més brillant de la constel·lació de Canes Venatici o Llebrers. És molt fàcil de localitzar al nostre hemisferi, ja que es troba molt a prop del mànec de l'Òssa Major. El seu nom significa "El cor de Carles", i fou anomenada així per l'astrònom Edmond Halley tant en honor de Carles I d'Anglaterra, que fou executat, com de Carles II d'Anglaterra, el seu fill, que va ser restaurat com a rei després de l'interregne que seguí a la mort del seu pare. Segons la llegenda, aquest estel augmentà sobtadament de brillantor el 29 de maig de 1660, la nit abans que el rei Carles II arribés a Anglaterra provinent de l'exili i per això Halley la va rebatejar. Òbviament, l'estel havia tingut molts altres noms al llarg de la història.
A simple vista Cor Caroli sembla una sola estrella... però amb un petit telescopi descobrirem que, en realitat, és un preciós estel doble situat a uns 110 anys-llum de la Terra. Els dos estels estan separats unes 650 UA i orbiten el centre comú de masses aproximadament cada 7900 anys.
L'estrella principal, Alfa Canum Venaticorum, és un estel blanc 83 vegades més lluminós que el Sol i 2'8 vegades més massiu. Aquest estel també és el prototip de la classe d'estrelles variables anomenades "variables α² Canum Venaticorum". Segons es pensa, aquestes estrelles tenen un camp magnètic molt intens que produeix erupcions estel·lars d'enorme extensió. Degut a aquestes erupcions la seva brillantor varia considerablement durant la seva rotació: La magnitud aparent d' Alfa Canum Venaticorum varia entre +2'84 i +2'94 amb un període de 5'47 dies. El seu tipus espectral és A0.
La seva companya, α¹ Canum Venaticorum', és del tipus espectral F0 i està considerada més feble que la seva companya: Se li calcula una magnitud de +5'5, és 1'6 vegades més massiva que el Sol i 5 vegades més lluminosa.





divendres, 22 de gener de 2016

EL DESCOBRIMENT DE NEPTÚ

El descobriment de Neptú va ser un dels monuments més impressionants erigits per l'intel·lecte humà.  
Veiem com es va produïr...
Ens hem de remuntar al descobriment d'Urà per part de William Herschel l'any 1781. Urà va ser el primer planeta descobert gràcies a l'astronomia, ja que sense telescopi és molt difícil de distingir des de la Terra. Però quan els astrònoms van estudiar la seva òrbita, van descobrir que Urà es desviava molt de les posicions que els càlculs li pronosticaven. Només hi havia dues explicacions: Que les equacions de Newton fossin errònies o que Urà fos influït per la gravetat d'un altre planeta desconegut, més llunyà.
Partint d'aquesta segona suposició, en teoria era possible, mitjançant les lleis de Newton, calcular on es podia trobar aquest hipotètic planeta que pertorbaba l'òrbita d'Urà. Si bé el resultat dels càlculs molt probablement no donaria un resultat exacte, almenys podria donar una posició aproximada on cercar el misteriós planeta. Si més no, sempre seria millor començar a buscar tenint una certa idea d'on mirar que començar a rastrejar el cel sense cap pista. El problema era la complexitat dels càlculs a realitzar, en una època en la qual no hi havia ordinadors ni calculadores. Aquell qui s'atrevís a calcular la posició del misteriós planeta hauria d'estar disposat a omplir incomptables pàgines de complicades matemàtiques amb la sola ajuda del seu cap. I tot això amb una possibilitat força alta de que les pertorbacions d'Urà tinguessin una altra causa i el suposat planeta en realitat no existís...

Hi hauria algun voluntari disposat a fer el pas?

J. C. Adams

A Cambridge, el jove i brillant matemàtic John Couch Adams (1819-1892) va decidir abordar el problema en les seves estones lliures. L'any 1843, amb 24 anys d'edat,  Adams ja havia calculat una posició per al planeta desconegut, però no va acabar de precisar els seus càlculs fins setembre de 1845. Segons el seus resultats, el planeta estaria en cert punt de la constel·lació d'Aquari l'1 d'octubre de 1846.
Adams va contactar de seguida amb el director de l'Observatori de Cambridge, James Challis. Aquest no va quedar gaire impressionat i el va derivar a l'astrònom reial de l'Observatori de Greenwich, Georg Biddell Airy. Però quan Adams va anar a veure'l, no el va trobar. Va tornar a provar-ho un altre dia, però tampoc hi era. Diuen que a la tercera visita sí que hi era però que no el van deixar entrar per que Airy estava sopant...
Adams tan sols va poder deixar-li els seus càlculs per a que se'ls mirés quan pogués o volgués fer-ho.
Mentrestant, a París, el matemàtic Urbain-Jean Joseph Leverrier (1811-1877) també treballava en el misteriós planeta, totalment al marge de la feina d'Adams. Va acabar els seus càlculs uns mesos més tard que Adams, i la posició del planeta trans-uranià que va obtenir era molt semblant a la d'aquell. 
Les prediccions de Leverrier van arribar també a les mans d'Airy, qui llavors es va decidir a actuar. Però Airy va considerar que la recerca del planeta desconegut no era una feina adequada per al Reial Observatori de Greenwich i es va limitar a demanar a Challis que realitzés la recerca des de Cambridge. No obstant això, allà ni tan sols posseïen mapes estel·lars de la zona que havien d'examinar i Challis es va prendre el treball amb molta calma.

U. Leverrier

Leverrier va provar llavors una altra via: Va enviar les seves prediccions a l'Observatori de Berlín, a veure què passava. Afortunadament, els alemanys es van prendre el francès molt més seriosament que els britànics i l'astrònom Johann Galle (1812-1910) va decidir seguir les seves indicacions. Casualment, Galle disposava d'unes noves i excel·lents cartes estel·lars de la zona on havia de cercar el planeta. El 23 de setembre de 1846 va començar la primera nit de feina: Galle mirava pel telescopi, cantant la posició dels estels que veia, i el seu ajudant H. L. D'Arrest (1822-1875) comprovava la seva posició a les cartes. Quan portaven una hora d'observació, Galle va citar un estel de la 8a magnitud... que no estava al mapa. Era el planeta! I estava situat a menys d'un grau de la posició calculada per Adams i  Leverrier!

Immediatament va sorgir la controvèrsia entre britànics i francesos sobre qui tenia el mèrit de la descoberta i quin nom rebria el nou astre. Actualment tothom coincideix en atorgar el mèrit de la descoberta a Adams i Leverrier ex aequo. I en quant al nom, el propi Leverrier proposà el nom del déu de la mar, Neptú, a causa del color blavós que presentava el planeta. 

Quan s'anuncià la notícia, Challis va revisar les seves anotacions i va comprovar, estupefacte, que havia vist el planeta en quatre ocasions, sense adonar-se del que estava veient. I no va ser l'únic: Neptú havia estat ja observat i confós amb una estrella molt abans! El mateix Galileu el va observar els anys 1612 i 1613, segons consta en alguns dels seus dibuixos. Una altra observació curiosa data de 1795, quan l'astrònom francès J.J. de Lalande el va observar en dies successius i va creure que havia anotat malament la posició d'una humil estrella. En realitat l'estrella s'havia mogut, per que era el planeta Neptú.


Els descobriments d'Urà i de Ceres havien estat 'accidentals', és a dir, es van realitzar quan els seus descobridors estaven realitzant observacions d'estrelles que no anaven encaminades a la recerca de cap planeta. Però el descobriment de Neptú va tenir una naturalesa molt diferent, ja que va ser una de les primeres vegades que es va realitzar un descobriment físic seguint les prediccions d'uns càlculs matemàtics.  
Algú va dir que Adams i Leverrier van ser "homes que van descobrir un planeta amb un paper i un llapis". I una intel·ligència descomunal, afegiríem.