dimarts, 31 de març de 2015

ECLIPSIS SOLARS

Els eclipsis solars es produeixen quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, tapant totalment o parcial el Sol en una porció concreta (i molt petita) de la superfície de laTerra. Cal tenir present que la zona on la Lluna tapa el Sol és diminuta en comparació amb la superfície total de la Terra, així que els eclipsis només són visibles des d'una determinada zona del planeta però no des de la resta. A la major part de la zona eclipsada, l'eclipsi serà parcial: Només en una diminuta porció de la zona eclipsada la lluna taparà del tot el Sol i l'eclipsi serà total. Però a vegades la Lluna eclipsa el Sol quan es troba més allunyada de la Terra, veient-se així una mica més petita. Això fa que no sigui prou gran per a tapar del tot el Sol, que segueix brillant al seu voltant, com un anell de llum: En aquestes ocasions estarem davant d'un eclipsi anul·lar. Els eclipsis només poden donar-se durant la fase de lluna nova, quan el Sol i la Lluna estan en conjunció vistos des de la Terra i únicament es poden produïr en els dos punts on la Lluna travessa l'eclíptica (anomenats nodes) en la seva òrbita al voltant de la Terra. Recordem que l'eclíptica és la línia imaginària que assenyala el pla del Sistema Solar, per on transiten els planetes, i precisament es diu així per que és l'indret on es produeixen els eclipsis. Al llarg d'un any no poden ocórrer menys de dos eclipsis, que seran obligatòriament de Sol, ni més de 7, que es poden donar de la següent manera: 5 de sol i 2 de Lluna, 4 de Sol i 3 de Lluna o 2 de Sol i 5 de Lluna. A les nostres contrades, el proper eclipsi total de sol es produïrà el 12 d'agost de 2026. La imatge va ser captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez. 'Els eclipsis solars es produeixen quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, tapant totalment o parcial el Sol en una porció concreta (i molt petita) de la superfície de laTerra. Cal tenir present que la zona on la Lluna tapa el Sol és diminuta en comparació amb la superfície total de la Terra, així que els eclipsis només són visibles des d'una determinada zona del planeta però no des de la resta. A la major part de la zona eclipsada, l'eclipsi serà parcial: Només en una diminuta porció de la zona eclipsada la lluna taparà del tot el Sol i l'eclipsi serà total. Però a vegades la Lluna eclipsa el Sol quan es troba més allunyada de la Terra, veient-se així una mica més petita. Això fa que no sigui prou gran per a tapar del tot el Sol, que segueix brillant al seu voltant, com un anell de llum: En aquestes ocasions estarem davant d'un eclipsi anul·lar. Els eclipsis només poden donar-se durant la fase de lluna nova, quan el Sol i la Lluna estan en conjunció vistos des de la Terra i únicament es poden produïr en els dos punts on la Lluna travessa l'eclíptica (anomenats nodes) en la seva òrbita al voltant de la Terra. Recordem que l'eclíptica és la línia imaginària que assenyala el pla del Sistema Solar, per on transiten els planetes, i precisament es diu així per que és l'indret on es produeixen els eclipsis. Al llarg d'un any no poden ocórrer menys de dos eclipsis, que seran obligatòriament de Sol, ni més de 7, que es poden donar de la següent manera: 5 de sol i 2 de Lluna, 4 de Sol i 3 de Lluna o 2 de Sol i 5 de Lluna. A les nostres contrades, el proper eclipsi total de sol es produïrà el 12 d'agost de 2026.

Imatge captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez, 
des del far de Tossa de Mar. 


dimarts, 10 de març de 2015

VIATGE A ALFA DEL CENTAURE

Un viatge virtual al voltant del sistema Alfa del Centaure, el sistema estel·lar més proper al Sol (4'37 anys llum). Consta de dues estrelles principals (Alfa Centauri A i B) de massa similar a la del Sol a les quals orbita a molta distància un tercer estel, la nana vermella Pròxima del Centaure. Aquesta és a dia d'avui l'estrella més propera al Sol, ja que ha donat la casualitat que es troba en la part de la seva òrbita que s'acosta més a nosaltres. A mesura que avanci en la seva òrbita, s'anirà allunyant del Sol i deixarà de ser l'estel més proper... fins que d'aquí uns quants centenars de milers d'anys torni a orbitar cap a la nostra banda.
Pròxima no surt al vídeo (orbita massa lluny, a 0'2 anys llum de les dues estrelles principals), però si el mirem fins al final tindrem una sorpresa, quan ens aproximem a Alfa Centauri B: Descobrirem que té almenys un exoplaneta! Es tracta de l'exoplaneta més proper a la Terra descobert fins avui. Per desgràcia, és inhabitable en estar molt a prop de la seva estrella, però si n'hi ha un... potser n'hi ha més que encara no hem pogut detectar.
Que gaudiu del viatge!



diumenge, 1 de març de 2015

ETA CARINAE

Aquest és l'espectacular aspecte de l'estrella Eta Carinae, un estel doble a la constel·lació de la Quilla (Carinae), visible des de l'Hemisferi Sud. L'estel està envoltat per una nebulosa bilobular anomenada  Nebulosa de l'Homúncul. Els astrònoms sospiten que aquesta estrella està a punt d'esclatar en forma de Supernova. Això constituiria un grandiós espectacle, ja que l”estel està a tan sols 7000 anys llum de nosaltres.
El 1843, Eta Carinae va tenir un augment sobtat de brillantor i es va fer tan lluent com la seva companya de constel·lació, Canopus (la segona estrella més brillant del firmament), per a disminuir després la seva brillantor molt lentament. Es creu que la Nebulosa de l'Homúncul és el resultat d'aquella explosió parcial. Des d'aleshores, els investigadors han observat atentament aquest estel, però no saben si els augments de brillantor es deuen a algun tipus d'explosió interna o a un esdeveniment superficial relacionat amb el vent estel·lar. En ambdós casos, es creu que s'estaria anunciant l'esperada gran explosió.
Es sap que Eta Carina és una estrella doble i que entre els seus dos components acumulen entre 90 i 100 vegades la massa del Sol. La seva brillantor és de l'ordre de 5 milions de vegades la del Sol. També es sap que cada 5 anys i mig les dues estrelles s'acosten a una distància d'entre 1 i 2 Unitats Astronòmiques (1 Unitat Astronòmica o UA és la distància mitjana Terra-Sol, uns 150 milions de quilòmetres). En aquest acostament s'han detectat emissions de raigs X, la qual cosa indica que els vents estel·lars de les dues estrelles topen entre si amb extraordinària energia. A les observacions realitzades recentment s'ha observat un increment d'aquesta emissió de raigs X, la qual cosa podria indicar un cert grau d'inestabilitat en alguna de les dues estrelles.
Tots aquests símptomes semblen anunciar que Eta Carina està molt a prop del seu espectacular final, encara que no es tingui una indicació de quan podria ocórrer: Potser demà mateix o potser d”aquí uns quants milers d'anys. En altres casos semblants (com la Supernova SN 2006jc), abans de l”explosió final es van produir episodis similars d'increment sobtat de la brillantor. Potser podrem assistir en els propers anys al naixement d'una fantàstica Supernova, la qual seria visible fins i tot a plena llum del dia.