dijous, 30 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART V

6. LA PIONEER 10

El 2 de març de 1972 un coet Atlas-Centaur es va enlairar de Cap Canyaveral amb la primera sonda destinada a estudiar els planetes exteriors. Per aquelles coses dels americans, només quan va ser a l'espai la Pioneer F es va convertir oficialment en la Pioneer 10. La nau va desplegar les seves antenes i els pals amb els RTG, reduint la seva velocitat de gir gràcies al principi de conservació del moment angular. L'ordinador d'abord va ordenar a la sonda canviar la seva orientació per tal que l'antena apuntés cap a la Terra. La sonda anava tan ràpid que va sobrepassar l'òrbita lunar en tot just 11 hores, tot i que encara no havia assolit la velocitat d'escapament del Sistema Solar. Dos dies després de l'enlairament es va activar el sensor de raigs còsmics, seguit poc després per la resta d'instruments. La Pioneer 10 ja era en ruta cap a Júpiter!
La trajectòria havia estat escollida de tal manera que la data d'arribada a Júpiter no pertorbés el desenvolupament de la missió Mariner 10, optimitzant a més les hores de recepció de les diferents antenes de la xarxa d'espai profund (DSN) de la NASA. Per aquest motiu, el 7 de març es va dur a terme una petita correcció de velocitat de tan sols 50,4 km/h per a modificar l'hora d'arribada al sistema jovià. Durant la primera fase de la missió la nau es va encarregar d'estudiar la llum zodiacal (la brillantor provocat per la llum reflectida en milions de partícules de cometes i asteroides que suren pel pla de l'eclíptica) i, en concret, la llum Gegenschein. La Pioneer 10 va demostrar que el Gegenschein era un fenomen real associat a la llum zodiacal i que no estava provocat per partícules situades a prop de la TerraPocs mesos després, en creuar l'òrbita de Mart, la sonda es va internar en territori desconegut: Mai cap nau havia anat tan lluny...


Trajectòria de la Pioneer 10

El 15 de juliol de 1972, la Pioneer 10 va entrar oficialment al cinturó d'asteroides. Ningú esperava un xoc catastròfic amb un asteroide: Al contrari del que el cinema ens vol fer creure, la densitat d'objectes dins del cinturó d'asteroides és increïblement baixa. De fet, el més a prop que va estar la Pioneer 10 d'un asteroide catalogat van ser uns 8,8 milions de quilòmetres. Els investigadors però, no sabien la densitat de micropartícules de pols que podria haver en aquella zona. Una sola partícula lleugerament més gran que la mitjana podia deixar fora de servei la sonda. A més, sempre hi havia la possibilitat que els models teòrics del Sistema Solar que es feien servir en aquells dies estiguessin totalment equivocats. Per tant, un dels objectius primordials de la missió era determinar la seguretat del pas pel cinturó d'asteroides, de cara a futures exploracions. La Pioneer 10 estava fent història!
I al febrer de 1973 la sonda va sortir del cinturó d'asteroides sense cap esgarrinxada. O més ben dit, intacta, perquè sí que va rebre alguns impactes sense importància de partícules de pols interplanetària. El sensor de micrometeors havia detectat 55 impactes amb la nau, però la densitat mitjana semblava ser constant durant tota la trajectòria. El cinturó d'asteroides no presentava cap perill per a l'exploració futura del Sistema Solar!  

La Pioneer 10 va continuar la seva ruta fins a Júpiter i el 8 de novembre va travessar l'òrbita de Sinope, en aquells dies el satèl·lit més exterior de Júpiter conegut. La nau ja era oficialment dins del sistema jovià. El 6 de novembre la sonda va començar a transmetre imatges. Inicialment es van transmetre 12 imatges preses amb els filtres vermell i blau. Per a generar una tercera imatge de color verd i poder crear així fotografies a color es va usar el sistema PICS (Pioneer Image Converter System). La utilitat científica de les imatges creades per aquest sistema era més aviat nul·la (si  'inventes' una imatge en un color estàs fent trampa!), però va permetre que el públic s'interessés per la missió. La NASA es va encarregar de difondre les imatges amb una celeritat inusitada en aquella època, gairebé a 'temps real' (almenys, el més semblant a 'temps real' que hi havia abans d'internet), un esforç de comunicació que va arribar a ser recompensat amb un premi EMMY. El 26 de novembre la nau es va endinsar en l'ona de xoc de la magnetosfera joviana i l'1 de desembre va penetrar en el camp magnètic de Júpiter pròpiament dit. Com s'esperava, aquest era molt més gran i intens que el terrestre. En realitat, si fos visible a simple vista, des de la Terra... tindria la mida de la Lluna plena! Es va haver d'esperar al 2 de desembre per a que la qualitat de les fotografies superés a l'obtinguda pels telescopis terrestres (que en aquells dies tampoc eren gran cosa).

Júpiter vist per la Pioneer 10

El 4 de desembre de 1973 a les la Pioneer 10 va passar a 132.252 kms de Júpiter. Ningú sabia del cert si la sonda resistiria els perillosos cinturons de radiació joviana, però ho va fer. No obstant això, la radiació va provocar errors puntuals en diversos sistemes i va saturar el fotopolarímetre, impedint que la sonda fotografiés Io, el satèl·lit situat just en un dels cinturons més letals. Les imatges de la resta de satèl·lits no eren precisament molt cridaneres. Les millors van ser les fotografies de Ganímedes preses a 750.000 quilòmetres de distància. Per sort, sis anys més tard arribarien les Voyager amb millors càmeres i instruments. 78 minuts després de la trobada, la nau es va internar darrera del disc de Júpiter vist des de la Terra. Com ja s'havia fet amb altres sondes, l'ocasió va ser aprofitada per a estudiar l'atmosfera mesurant l'atenuació del senyal de ràdio a mesura que la sonda s'ocultava darrera del planeta. Gràcies a aquest experiment, la Pioneer 10 va descobrir que els cinturons atmosfèrics de color fosc que caracteritzen Júpiter estaven a situats a menor alçada i posseïen una temperatura més elevada que les bandes de color clar. La sonda va prendre unes cinc-centes imatges de Júpiter, la majoria d'elles amb una qualitat molt pobre per als estàndards actuals. Tot i això, van permetre comprovar el moviment de rotació contrari a les agulles del rellotge de la Gran Taca Vermella, amb un període de sis dies i mig.  
La gravetat de Júpiter va accelerar la sonda a la tremenda velocitat de 132.000 km/h, aconseguint per primera vegada a la història la velocitat d'escapament del Sistema Solar. La Pioneer 10 ja no era un satèl·lit del Sol: La seva trajectòria la conduïa de forma irremeiable fora del Sistema Solar, cap a l'espai interestel·lar! El 1976 la sonda va superar l'òrbita de Saturn i el 1983 la de Neptú, en aquell moment més lluny del Sol que Plutó (ja en parlarem algun dia, de l'excèntrica òrbita de Plutó). Fins el 17 de febrer de 1998, la Pioneer 10 va ser l'objecte humà més llunyà mai construït: Aquell dia la va superar la Voyager 1, llençada uns anys més tard però molt més ràpida.  
Després de 1997, la feble senyal de la Pioneer 10 va continuar sent rastrejada per la NASA com a part d'un nou concepte en l'estudi de la tecnologia de comunicacions basat a extreure missatges coherents usant la teoria del caos d'una senyal saturada de soroll. També va ser usada en l'entrenament de controladors de vol. La darrera recepció clara de telemetria va ser el 27 d'abril de 2002 i els senyals subsegüents a penes van ser detectables. L'increment de la distància i el desgast dels RTG eren ja definitius. L'última feble senyal de la Pioneer 10 va ser rebuda el 23 de gener de 2003, quan estava a 12000 milions de quilòmetres de la Terra...  
Actualment la nau es dirigeix ​​cap a l'estrella Aldebaran, en la constel·lació de Taure, a prop de la qual passarà d'aquí a 1.690.000 anys.






Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

LES PIONEER 1O i 11, PART VI 


dijous, 23 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART IV

5. EL MISSATGE
 
L'escriptor Eric Burgess va ser el primer a proposar que les dues sondes Pioneer portessin un missatge de cara a una possible civilització extraterrestre. La idea era crear un missatge que pogués desxifrar una raça intel·ligent en l'improbable cas que trobessin les Pioneer enmig del buit interestel·lar, d'aquí molts milions d'anys. Burgess va parlar-ne amb el periodista Don Bane i tots dos van dirigir-se a l'astrònom Carl Sagan. Sagan va quedar entusiasmat amb el projecte i va pressionar insistentment a la NASA perquè s'inclogués el missatge a les sondes.  
Carl Sagan i Frank Drake (el de la famosa equació) van concebre un missatge que fos el més neutral i objectiu possible,  mentre que Linda Salzman (esposa de Sagan) es va encarregar del disseny artístic. La NASA va aprovar el disseny del missatge, una decisió que no va estar exempta de polèmiques, des de qüestions puritanes a grotescos temors d'invasions extraterrestres. A més, molts científics de primer nivell als quals se'ls va presentar la placa no van ser capaços de desxifrar-la. Malgrat tot, les plaques foren col·locades. Es van subjectar als suports de sota les antenes, per a protegir-les de les radiacions de l'espai interestel·lar.
El missatge està protagonitzat per les figures nues d'un home i una dona posant davant d'una representació estilitzada de la Pioneer, per tal de donar una idea de l'escala. La longitud d'ona de l'hidrogen (21 cm aproximadament) multiplicada pel nombre binari que representa la xifra '8' dibuixada al costat de la dona ens dóna l'altura de la mateixa. L'home apareix aixecant la dreta en senyal de pau i, almenys en teoria, demostrant així que els humans posseïm extremitats mòbils. A la part inferior apareix una representació del Sistema Solar, on s'assenyala la Terra com el lloc originari de la sonda. A la part esquerra hi ha el missatge principal, que no és altra cosa que la posició del Sol respecte a 14 púlsars de la Via Làctia, cadascun d'ells amb la seva freqüència de rotació expressada en binari. Les distàncies i freqüències s'expressen com a múltiples de la transició hiperfina de l'àtom d'hidrogen neutre (1420 MHz), i per això s'inclou un esquema d'aquesta transició a la part superior esquerra de la placa. Una civilització intel·ligent hauria de deduir que les xifres que apareixen al costat dels púlsars representen temps, i així podran calcular no tan sols "on" sinó també "quan" va ser llençada la sonda.
Tot això, evidentment, té més de simbòlic que de real. És pràcticament impossible que mai ningú trobi aquestes sondes enmig de la immensitat de l'espai. En tot cas, serem nosaltres mateixos els qui les retrobem d'aquí uns pocs segles, quan arribem a disposar de naus espacials capaces de viatjar en poc temps a les immediacions del nostre Sistema Solar. A la seva velocitat actual, les Pioneer trigaran milenis a recòrrer el primer any-llum...


La placa de les Pioneer



Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

 LES PIONEER 1O i 11, PART V

divendres, 17 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART III

4. ELS INSTRUMENTS 

Les Pioneer estaven dotades d'onze instruments científics (alguns sistemes funcionaven com diversos instruments alhora). El més important de cara al públic seria l'IPP (Imaging Photopolarimeter), encarregat de prendre les primeres imatges de Júpiter i Saturn a curta distància. Això , no era una càmera de televisió, sinó un instrument molt més modest. L'òptica estava formada per un petit telescopi de tipus Maksutov de 2,54 cm de diàmetre amb un camp de visió de 0,0028º quadrats que podia girar 151º respecte a la nau. El format de telemetria de 6 bits només obtenia imatges monocromes amb 64 tons de gris i cada fotografia s'obtenia aprofitant la rotació de la nau, la qual cosa permetia a l'IPP captar una imatge d'un 14è de longitud. Posteriorment, el telescopi es desviava lleugerament mentre la imatge s'emmagatzemava en la memòria en menys de 12 segons, el temps que trigava la sonda a girar sobre si mateixa. Quan l'IPP tornava a apuntar a l'objectiu, prenia una altra imatge de 14º. El procés es repetia fins a formar la imatge definitiva. Un sistema alternatiu que es faria servir a les proximitats de Júpiter i Saturn seria emprar el moviment relatiu del planeta en el camp de visió de l'IPP per a crear la imatge. L'IPP portava dos filtres, un de blau i un altre verd.

La càmera (IPP) de les Pioneer
Per la seva banda, el fotòmetre ultravioleta mesuraria la llum emesa per l'hidrogen i l'heli de l'atmosfera de Júpiter, mentre que el radiòmetre infraroig observaria la calor emesa per Júpiter i Saturn en dues regions de l'infraroig (14-25 i 25-56 micres) mitjançant un petit telescopi. Un altre instrument era el magnetòmetre, situat a l'extrem del pal de 6,6 metres: Era capaç de detectar des de camps magnètics febles d'una 10 milionèsima de Gauss fins a camps de 1,4 Gauss. L'experiment per el vent solar i l'heliosfera seria capaç d'analitzar partícules carregades amb energies d'entre 0,1 i 8 keV en el mode d'alta resolució o d'entre 0,1 i 18 keV en mode de poca resolució. El detector de partícules carregades complementaria l'experiment anterior i podria mesurar la composició dels raigs còsmics i partícules energètiques amb energies d'1 a 500 MeV, a més de detectar els protons i nuclis d'heli amb energies de 0,4 a 10 MeV. Un altre experiment semblant (Energy Spectra of Cosmic Rays) també estaria dedicat als rajos còsmics. El següent instrument tenia per objectiu detectar les partícules carregades en el sistema jovià i consistia en set detectors Geiger-Mueller capaços de detectar protons amb energies superiors als 5 MeV i electrons de 2-50 MeV. Els cinturons de radiació de Júpiter s'estudiarien amb un altre instrument format per un comptador Cherenkov.
Les Pioneer també portaven quatre telescopis de 20 cm de diàmetre connectats a tubs fotomultiplicadors capaços de detectar la llum reflectida per asteroides o partícules de grans dimensions mentre les naus passaven pel cinturó d'asteroides. I és que determinar les característiques del cinturó era una de les prioritats de la missió, per això que les sondes incorporessin dos detectors de micrometeors situats en la direcció d'avançament de la nau. El detector estava format per 13 cel·les farcides de nitrogen i argó. Si una partícula perforava una de les cel·les, es podria saber la seva grandària mesurant el ritme de buidatge de cada cel·la. Les cel·les de la Pioneer F podien detectar partícules d'una milionèsima de gram com a mínim, però les de la Pioneer G tenien menor sensibilitat.


 


 Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

 LES PIONEER 1O i 11, PART IV


dilluns, 13 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART II

2. LES NAUS

Les Pioneer F i G eren unes petites naus d'uns 258 kg de pes i 2,9 metres d'alçada. La seva estructura estava dominada per una gran antena d'alt guany de 2,74 metres de diàmetre acoplada a un cos central de forma  hexagonal d'1,42 metres d'amplada i 33,5 cm d'alçada. A diferència de les naus Voyager que serien llançades uns anys després, les Pioneer estaven estabilitzades mitjançant gir, el que simplificava el seu disseny a canvi de complicar el procés de presa de dades per part dels instruments d'abord (imagineu la dificultat de prendre dades o fer fotografies d'un objecte determinat mentre no pares de girar...). Per a garantir la seva estabilitat, doncs, la nau giraria contínuament sobre el seu eix a 4,8 revolucions per minut. L'interior de la nau es mantindria a una temperatura d'entre 23 i 38 ºC.
Dins del cos hexagonal es trobava el tanc principal de combustible, amb 27 kg d'hidrazina. El sistema de direcció i maniobra estava compost per tres parells de propulsors. L'orientació quedava a càrrec d'un sensor estel·lar centrat en l'estrella Canopus i dos sensors solars. La memòria de la nau o DSU (Data Storage Unit) era un primitiu disc dur de 49152 bits (no arribava a 50 K), però que no estava gens malament per a l'època...
 
La Pioneer 10, en construcció


Quatre RTGs (Generadors de Radioisòtops) de Plutoni-238 serien els encarregats de generar l'electricitat necessària per al funcionament de la nau. Gràcies a ells, les Pioneer passarien a la història com les primeres sondes interplanetàries equipades amb bateries nuclears. Els RTGs estaven situats en parelles, a l'extrem de dos pals desplegables separats entre si en un angle de 120 º i situats a una distància de 3 metres del centre de la nau: Això era un intent de minimitzar la dosi de radiació que pogués arribar a la resta de la sonda, sobretot als seus delicats instruments. Un tercer pal, de 6,6 metres de llarg, sortia de la nau aguantant el magnetòmetre a l'extrem.

La Pioneer 11, a punt per al llençament



3. LES COMUNICACIONS

Per a les comunicacions s'utilitzarien l'anteriorment esmentada antena d'alt guany, una antena de mig  guany situada sobre l'anterior, en un suport de tres potes, i una antena de baix guany que sobresortia 76 cm per la part posterior de la nau, aquesta última a utilitzar durant la fase inicial de la missió. La freqüència de comunicacions Terra-nau era de 2110 MHz, mentre que la freqüència del senyal provinent de la sonda era de 2292 MHz. Les dades s'enviaven a 2048 bps durant la trobada amb Júpiter i a tan sols 16 bps en finalitzar la seva missió. Un sistema anomenat CONSCAN (Conical Scan) s'assegurava que l'eix de l'antena no es desviés més de 0,3 graus de la direcció òptima cap a la Terra. Un aspecte que sovint ens passa desapercebut és que a les sondes espacials l'antena parabòlica ha d'estar sempre mirant cap a la Terra, és a dir, que la nau avança per l'espai amb l'antena a la part del darrera i no a l'inrevés, com moltes il·lustracions ens podrien fer pensar.





Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

 LES PIONEER 1O i 11, PART III


diumenge, 12 d’octubre de 2014

PRIMERES IMATGES DE PLUTÓ

La New Horizons serà la primera sonda espacial que visitarà Plutó. Va iniciar el seu viatge el 2006 i, fent més d'un milió de quilòmetres al dia, passarà per Plutó l'estiu del 2015. Plutó és un món absolutament desconegut, tan petit i llunyà que els telescopis més potents només ens n'ofereixen imatges borroses. Per això esperem amb passió les fotografies que la New Horizons enviarà des d'allà, tot i que, per anar obrint boca, a mesura que la sonda espacial s'acosta al seu objectiu ja va prenent algunes imatges. Aquesta d'aquí és un gif animat que ens mostra el moviment de Plutó i el seu satèl·lit Caront vistos des de la llunyania per la New Horizons. Com s'aprecia a l'animació, Caront atrau Plutó amb tanta força que tots dos giren sobre un centre comú de masses. De fet, Caront és tan gran (en comparació amb Plutó) que alguns defineixen el sistema com un planeta doble o, millor dit, planeta nan doble, ja que des del 2006 Plutó ha estat "degradat" pels astrònoms a la condició de "planeta nan" o planetoide.
Segons els experts, a l'abril del 2015 les imatges de la New Horizons seràn com les del telescopi espacial Hubble (les millors que hem obtingut fins avui) i durantels mesos següents, òbviament, aniràn sent cada vegada millors.


dijous, 9 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART I

Una de les empreses més glorioses de la nostra espècie és sense dubte l'exploració espacial. I no tan sols pel coneixement que aquesta ens reporta sinó per la seva longevitat: D'aquí molts milions d'anys, quan la nostra espècie ja no hi sigui i les seves obres a la Terra (i la Terra mateixa) hagin desaparegut, de nosaltres només quedaran els objectes que haurem enviat a l'espai exterior, pel qual viatjaran indefinidament si no és que algun astre interfereix en la seva ruta, cosa molt poc probable donada la immensitat del cosmos. Són moltes les sondes llençades a l'espai, però de moment només quatre són en ruta vers l'espai interestel·lar, a les quals s'hi afegirà una cinquena en el futur. Les més famoses són les Voyager 1 i 2, que ja són fora del sistema solar (o gairebé). La New Horizons les seguirà d'aquí uns anys, després d'haver estudiat Plutó i el Cinturó de Kuiper. Les dues naus restants, tot i haver estat avançades per les Voyager (molt més ràpides), són en realitat les més antigues, les primeres, les precursores... Les pioneres.

1. UN PROJECTE PIONER

Enviar sondes a Júpiter i més enllà semblava fora de l'abast de la tecnologia dels anys 60, però les Pioneer 10 i 11 van demostrar que no era així. En aquells dies la NASA tenia en ment una operació de gran abast: A finals de la dècada dels 70 es produiria una inusual alineació dels planetes exteriors del sistema solar que permetria visitar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú amb una nau sense motor, aprofitant simplement el camp gravitatori dels planetes per a saltar d'un a l'altre ("assistència gravitacional"). Era l'anomenat Grand Tour, projecte que s'acabaria transformant en les famoses sondes Voyager. Però això quedava encara una mica lluny a finals dels 60... De moment, calia fer les primeres passes vacil·lants cap a la immensitat de l'espai exterior: Durant els anys 60 s'havien llençat vàries sondes pel sistema solar interior, però el 1970 la NASA va decidir llançar dues sondes més enllà de l'òrbita de Mart amb l'objectiu d'analitzar el cinturó d'asteroides. La parella de naus es van denominar provisionalment Pioneer F i Pioneer G i havien de servir per a posar a prova algunes de les tecnologies previstes per a l'ambiciós projecte Grand Tour. Al mateix temps, el Centre Goddard de la NASA estava treballant en la missió 'Galactic Jupiter Probe', composta per quatre sondes que haurien d'arribar fins a Júpiter. A una distància tan gran del Sol, les naus no podrien extreure l'energia de panells solars com totes les sondes llençades fins aleshores. Haurien d'estar equipades amb revolucionàries bateries nuclears de molt llarga durada: Els Generadors Termoelèctrics de Radiosòtops (RTG).
El 1967 les sondes Pioneer F i G van ser transferides des de la divisió de ciència solar de la NASA a la de ciència planetària i el seu projecte es va fusionar amb la Galactic Jupiter Probe. Així, les Pioneer F i G visitarien Júpiter i estarien dotades de RTGs en comptes de panells solars. El 8 de febrer de 1969 el nou projecte Pioneer Jupiter va ser aprovat formalment amb dos objectius científics prioritaris: Determinar el perill que comportava el pas pel cinturó d'asteroides (de cara a futures missions) i estudiar el propi planeta Júpiter. Els investigadors sospitaven que Júpiter estava envoltat de potents cinturons de radiació i ningú volia arriscar-se a enviar una sonda més complexa sense saber prèviament el risc que existia realment. El contractista principal del projecte seria l'empresa TRW Systems i les sondes serien construïdes a la planta de Redondo  Beach, a Califòrnia.


Recreació artística d'una Pioneer passant vora Júpiter



Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

LES PIONEER 1O i 11, PART II


dijous, 2 d’octubre de 2014

L'HEXÀGON DE SATURN

L'Hexàgon de Saturn és una colossal tempesta de núvols, disposats den forma hexagonal, al voltant del pol nord de Saturn. Cada cara de l'hexàgon fa aproximadament 13.800 quilòmetres de llarg, més que el diàmetre de la Terra. Tot ell gira amb un període de 10 hores i 39 minuts, el mateix període que les emissions de ràdio que emanen de l'interior de Saturn. S'hi han detectat vents bufant a 300 km/h. Malgrat el seu moviment, l'hexàgon no canvia de forma ni de mida. Al seu centre s'hi observa un enorme vòrtex, una espècie d'ull de l'huracà. Segons les observacions del Hubble, el pol sud de Saturn no té hexàgon, però sí un vòrtex
L'hexàgon polar de Saturn va ser descobert per les sondes Voyager entre 1981 i 1982 i estudiat en profunditat per la Cassini des del 2006. En un principi la Cassini només va ser capaç de prendre imatges infraroges tèrmiques de l'hexàgon, ja que aquest es trobava en la zona ombrívola de l'òrbita de Saturn. A partir de gener del 2009 però, es van poder obtenir ja imatges convencionals. La Cassini va ser capaç de captar un vídeo del patró climàtic del pol nord mentre viatjava a la mateixa velocitat que el planeta, obtenint així la gravació de només el moviment de l'hexàgon.  
Una hipòtesi sobre el seu orígen, desenvolupada a la Universitat d'Oxford, es basa en la velocitat dels vents de l'atmosfera de Saturn. Formes regulars similars van ser creades al laboratori quan es va fer girar un tanc circular de líquid a diferents velocitats entre el seu centre i la perifèria. La forma més comuna obtinguda era de sis cares, però també es van produir formes de dos a vuit cares. L'aparició d'aquestes formes poligonals en uns determinats fluids depén de molts factors, d'aquí que en altres planetes o al mateix pol sud de Saturn no s'hagin de produir obligatòriament fenòmens similars: Pel que sabem avui en dia, aquest hexàgon és una característica única del pol nord de Saturn. Fins i tot diuen que alguns astrònoms aficionats, armats amb bons telescopis, han aconseguit veure l'hexàgon des de la Terra.


L'Hexàgon, vist per la sonda Cassini.