diumenge, 31 d’agost de 2014

LA GALÀXIA DEL TRIANGLE (M33)

La Galàxia del Triangle (M33) és la tercera galàxia en volum del Grup Local, després de la Via Làctia i la Galàxia d'Andròmeda (M31). És una galàxia espiral de tipus Sc situada a la constel·lació del Triangle, d'aquí el seu nom.
El Triangle és una constel·lació tènue i poc extensa, situada entre Andròmeda i Àries. Les seves estrelles més notables no brillen més enllà de la tercera magnitud i no té objectes d'interès, si exceptuem M33. La constel·lació era ja coneguda des d'antic, i va estar inclosa en el catàleg de 48 constel·lacions clàssiques de Ptolemeu, al segle II de la nostra era. Va ser identificada, per la seva forma, amb la lletra grega Δ (delta), així com amb el delta del Nil i amb l'illa de Sicília, per la seva forma triangular.
La Galàxia del Triangle fou descoberta probablement per Giovanni Batista Hodierna abans de 1654. Fou redescoberta independentment per Charles Messier el 1764, que la catalogà com a M33. La galàxia del triangle fou una de les primeres a ser identificades com a "nebuloses espirals" i, posteriorment, fou una de les primeres "nebuloses" en ser identificades com a galàxies exteriors a la Via Làctia. Durant molt de temps s'havia debatut si les petites nebuloses de forma espiral que es véien al telescopi éren situades dins la nostra pròpia Galàxia o eren altres galàxies, enormes com la nostra, situades a milions d'anys llum. L'estudi de galàxies com la del Triangle, doncs, va ser crucial per esbrinar la realitat.
Aquesta galàxia pot observar-se a ull nu en bones condicions atmosfèriques. És considerat l'objecte més llunyà que es pot veure a ull nu per un observador mitjà. No obstant això, l'objecte més llunyà visible a simple vista és la Galàxia de Bode (M81), encara que per veure-la calen unes condicions excepcionals.
M33 es situa a una distància de 3 milions d'anys llum de la nostra posició, és a dir, la imatge que ara ens arriba en va sortir quan encara l'home no havia aparegut sobre la Terra. La seva separació de la Galàxia d'Andròmeda (M31) es pot xifrar en uns 700.000 anys-llum, encara que probablement estigui lligada gravitacionalment amb ella i, com hem dit anteriorment, és el tercer membre més gran del Grup Local: Conté uns 40.000 milions d'estrelles, enfront dels 400.000 milions de la Via Làctia i el bilió, aproximadament, que té Andròmeda. El més important i interessant que han destacat els experts de M33 és que es tracta d'un autèntic formiguer d'estrelles naixents, on sorgeixen sols a un ritme molt superior al que ens té acostumats la nostra Via Làctia. Sembla medir entre 50.000 i 60.000 anys llum de diàmetre, aproximadament la meitat que la nostra galàxia. El seu nucli és una poderosa font d'emissió de raigs-X i sembla contenir un forat negre supermassiu, que rep el nom de M33 X-7.
La Galàxia del Triangle està unida per un corrent d'hidrogen neutre (i segons estudis recents també per diversos corrents d'estrelles) a la d'Andròmeda, la qual cosa fa pensar en una topada entre les dues en el passat. Segons reforcen investigacions recents, molt probablement hi va haver un primer acostament entre les dues galàxies fa 2500 milions d'anys i se'n produirà un altre de més violent d'aquí uns 2000 milions d'anys. El seu destí final pot ser acabar xocant i fusionant-se amb Andròmeda o acabar participant en la col·lisió entre la Via Làctia i Andròmeda prevista per d'aquí 4000 milions d'anys. També pot ser que acabi  orbitant la galàxia gegant resultant de la col·lisió de les dues galàxies veïnes abans d'acabar topant també amb aquesta, o fins i tot podria acabar sortint expulsada del Grup Local.



divendres, 29 d’agost de 2014

GALÀXIES EN COL·LISIÓ

La Galàxia d'Andròmeda, a uns 2,5 milions d'anys llum de distància, és la galàxia espiral més propera a la Via Làctia. Des de fa un segle, els astrònoms sabien del cert que s'estava acostant a nosaltres, però no quedava clar si hi acabaríem col·lisionant o no. Ara, un equip d'astrònoms ha aclarit aquesta qüestió, observant atentament el moviment d'Andròmeda.
Projectant el moviment de les estrelles d'Andròmeda durant els propers 8 milions d'anys, els astrònoms ara saben el camí que està prenent la nostra galàxia veïna a través de l'espai: Es dirigeix ​​directament cap a nosaltres, a uns 140 quilòmetres per segon, i col·lisionarem amb ella d'aquí uns 4000 milions d'anys. Les simulacions per ordinador basades en les observacions del Hubble mostren com les dues galàxies s'estavellaran i com la col·lisió entre elles es veurà des de la Terra, si encara existeix.
I com pot ser això, si ens han dit que vivim en un univers en expansió? Doncs per que, tot i estar fugint de l'indret on hi va haver el Big-Bang, la Via Làctia i Andròmeda són com dos cotxes que circulen l'un per l'autopista i l'altre pel carril d'accés: Tots dos van en la mateixa direcció però les seves trajectòries es tallen. Si cap dels dos afluixa, s'acabaràn trobant. Per això als carrils d'acceleració hi ha un cediu el pas... però a l'espai no.
El moviment és realment molt subtil, i no evident a primera vista, fins i tot quan es mesura amb les  imatges del Hubble. Malgrat això, l'anàlisi minuciós ha revelat petits moviments que els científics han estat capaços de projectar en el futur. Basant-se en aquestes troballes, és finalment possible demostrar el que passarà amb la Via Làctia i Andròmeda en els propers 4000 milions d'anys: Les galàxies s'aproparan lentament per, a continuació, col·lisionar vàries vegades en una prolongada dansa gravitatòria. I acabaràn fusionant-se gradualment en una sola galàxia gegant que fins i tot ja ha estat batejada: Lactòmeda.  

Tot i aquest panorama, el Sistema Solar, sorprenentment, hauria de sobreviure a aquest gran cataclisme...
La raó per la qual pensem que el nostre Sistema Solar no serà afectat per aquesta col·lisió galàctica és que les galàxies són principalment espai buit: Tot i que la nostra galàxia, així com la galàxia d'Andròmeda, pot contenir uns cent mil milions d'estrelles, aquestes són molt distants les unes de les altres. Així que quan dues galàxies xoquen entre si, les estrelles, bàsicament, passen unes entre les altres i la possibilitat que dues estrelles es trobin en realitat és molt i molt petita.  

El nostre Sol serà un estel agonitzant d'aquí 4000 milions d'anys, però si la vida és encara present a la Via Làctia, els canvis que es veuran en el cel seran força espectaculars, tot i que molt i molt lents. Si esperem els suficients milions d'anys, Andròmeda es veurà enorme al firmament i constituïrà un  espectacle sensacional.
Però... i la tercera integrant del nostre Grup Local?
Per que a més de la Via Làctia, Andròmeda i totes les seves galàxies satèl·lits, n'hi ha una altra de galaxia, que és la nostra veïna més desconeguda: La Galàxia del Triangle (M33).
A la propera entrada parlarem d'ella, de fet serà la portada del mes de setembre. La pobre bé que s'ho mereix, després de tant de temps a l'ombra de les seves veïnes!


* Tingueu present que en anglès un bilió són mil milions.

diumenge, 17 d’agost de 2014

TEMPESTES I AURORES A URÀ

Urà triga 84 anys a fer una volta al sol, així que cap ésser humà pot dir que ha complert dos anys d'Urà. Pel mateix motiu les estacions a Urà són tremendament llargues. Quan la Voyager 2 va passar per aquest gegant de gas congelat el 1986, ens va mostrar una monòtona atmosfera de color turquesa en perfecta calma, sense tempestes, ni núvols ni res. A diferència de la resta de planetes exteriors, l'atmosfera d'Urà semblava molt poc interessant. Ara sabem que en realitat estava adormida...
La visita de la Voyager 2 va coincidir amb el solstici de l'hemisferi sud. És a dir, en ple estiu de l'hemisferi austral, de manera que només vam poder contemplar la meitat del planeta. Però Urà és famós per tenir el seu eix de rotació 'tombat', amb una inclinació de 98º, així que els canvis estacionals haurien de ser dràstics en aquest planeta. Des del sobrevol de la Voyager 2 el telescopi espacial Hubble i altres observatoris terrestres han estudiat Urà principalment en longituds d'ona de l'infraroig (les imatges de la Voyager 2 van ser preses en l'espectre visible). D'aquesta manera, som capaços de veure estructures que es troben a certa profunditat en l'atmosfera a través de la boirina de metà que cobreix aquest món: La vida real de l'atmosfera uraniana no és tan avorrida com semblava fins ara.

Tempestes a Urà, l'agost de 2014, captades pel telescopi  Keck de Hawai.

A diferència de les aurores terrestres, les aurores d'Urà són relativament febles i de curta durada, de  només uns minuts com a màxim. Van ser captades per primera vegada, com no, pel Voyager 2, però mai les havia vist cap telescopi "terrestre" fins al novembre de 2011: Va ser el Hubble, que tot i ser considerat terrestre no està precisament a la Terra sinó en òrbita al seu voltant...
Les aurores són creades per la magnetosfera d'un planeta. A la Terra la magnetosfera  s'alinea estretament amb l'eix de rotació, per la qual cosa les aurores es produeixen sobretot a les latituds polars. Però com que el camp magnètic d'Urà està bastant desplaçat respecte el seu eix de rotació, que al seu torn està inclinat gairebé 98 graus respecte a la seva trajectòria orbital, allà les aurores es produeixen preferentment prop de l'equador. Cada casa, un món, que diuen...


Aurores boreals a Urà captades pel Hubble el 2011.

Font: http://danielmarin.naukas.com/

dijous, 14 d’agost de 2014

LA CREU D'EINSTEIN

Una de les prediccions més curioses de la teoria de la relativitat és que la matèria pot deformar l’espai. Ens sembla estrany, ja que sempre considerem que la matèria està dins l’espai, però sense afectar-lo. Però el cas és que la relativitat és correcta en aquest aspecte i quan s’han pres mesures s’ha pogut mesurar aquest efecte. Per imaginar-ho s’acostuma a posar l’exemple d’una pilota situada sobre una xarxa. La xarxa representa l’espai i la pilota seria una gran quantitat de matèria que deforma lleugerament l’estructura de la xarxa.



Això té algunes conseqüències curioses. Per exemple, si podéssim mirar les estrelles que treuen el nas just al darrera del Sol les veuríem en posicions lleugerament diferents de l’esperat. El motiu seria que la llum, en passar al costat del Sol, s’ha desviat lleugerament. Però tingueu sempre en compte que NO ÉS LA LLUM la que es desvia, és l'ESPAI per on ella circula el que està deformat per la presència del Sol. Això es va comprovar durant un eclipsi de Sol l’any 1919 i en aquell moment va ser una de les millors demostracions de la relativitat i del geni d'Einstein.
Però si volem veure aquests efectes, el millor és disposar de quantitats de matèria molt més grans  que no pas una estrella. Aleshores es poden veure arcs de llum i fins i tot anells. Però un dels efectes més espectaculars i més bonics el tenim en el que s’anomena “La Creu d’Einstein”, a la constel·lació de Pegàs.



La imatge sembla talment la de cinc estrelles formant una creu. Però la realitat és molt més complexa i alhora una bona demostració de com es desvia la llum tal com prediu la relativitat.
La situació és que en determinat indret de l’espai molt llunyà hi ha un quàsar. Una mena de galàxia enormement llunyana i enormement brillant. De fet els quàsars són els objectes més llunyans que hem pogut detectar a l’Univers. Aquest en concret és el QSO 2237+0305 i està a 8000 milions d’anys llum de distància.
I just entre aquest quàsar i nosaltres resulta que hi ha una galàxia, que respon a les sigles ZW 2237+030. Aquesta està molt més a prop. Només ens separen 400 milions d’anys llum.
En teoria, el quàsar no el podríem veure ja que la galàxia ens el taparia. Però la gran massa de la galàxia deforma l’espai i fa que els raigs de llum del quàsar que anaven en una direcció es desviïn del seu camí i agafin una nova trajectòria que els porta en direcció a la Terra, on els podem detectar. Com que la galàxia no té una forma perfectament rodona, aquest efecte passa per alguns dels seus costats i el resultat és la creu d’Einstein.
Mireu la imatge. El puntet de llum del centre és la galàxia. I els quatre punts de llum dels costats són tots diferents imatges del mateix quàsar que hi ha al darrera. Veiem per quadruplicat un quàsar que, si no fos per aquest efecte relativista, ens quedaria ocult per la galàxia. En teníem alguna imatge més o menys acurada, però ara el Hubble acaba d’obtenir aquesta que té força més qualitat.

Aquestes són les anomenades lents gravitatòries: Galàxies que, desviant amb la seva gravetat la llum que els passa pel costat, ens permeten veure objectes situats darrera seu que d'altra forma no veuríem. Molt gran l'Einstein, eh?

 Font: Daniel Closa. Ara Ciència,  29/02/2012
 http://ciencia.ara.cat/centpeus/2012/02
/


dimecres, 13 d’agost de 2014

NGC 1433

La galàxia NGC 1433, a la constel·lació de Dorado. És una de les 50 galàxies més properes a nosaltres, ja que "només" es troba a 32 milions d'anys llum i va ser descoberta l'any 1726 per James Dunlop. És una de les galàxies més lluminoses, ja que el seu centre irradia gairebé tanta llum com tota la Via Làctia.
Pertany a un tipus de galàxies molt actives, conegudes com "Galàxies Seyfert", que representen el 10% del total de galàxies. L'observació dels nuclis galàctics actius i brillants interessa molt als científics que estudien els forats negres: Sembla ser que gairebé tots els centres galàctics, començant per la nostra pròpia galàxia, contenen un forat negre supermassiu, envoltat per un disc de material, que fa orbitar al seu voltant tota la galàxia. Aquests forats supermassius podrien ser els responsables de mantenir agrupades les estrelles d'una galàxia més que no pas la pròpia gravetat de les estrelles, com es creia fins ara. Fins i tot podria ser que sense forats negres supermassius... no hi hagués galàxies!



dimarts, 5 d’agost de 2014

SATURN I TITÀ, DE DIA I DE NIT

La sonda Cassini ens segueix enviant meravelloses postals saturnianes. Aquí dues imateges de Saturn i Tità, des de l'hemisferi diürn i des del nocturn, a veure quina és més bella...



Crèdit: NASA

COMETA 67P/CG

L'Agència Espacial Europea ha publicat la imatge més detallada fins ara d'un cometa, concretament del 67P/CG. La imatge ha estat captada fa tres dies per la sonda espacial Rosetta, a només 300 quilòmetres de distància del cometa. Les ombres no deixen veure bé la forma sencera del cos, que deu tenir forma de patata. A diferència dels asteroides, que són fets de roca, els cometes són formats majoritàriament de gel i per això s'evaporen quan s'acosten al Sol, deixant anar la seva característica cua o cabellera.



Crèdit: ESA / Rosetta / NavCam

dilluns, 4 d’agost de 2014

LA PARADOXA D'OLBERS

És l'Univers infinit? I si ho fos, què implicaria?
La humanitat s'ha fet aquestes preguntes des de la nit dels temps, però arràn de la revolució científica del segle XVI van ser analitzades i discutides amb una profunditat mai abans assolida. I un cop es van posar a pensar, els astrònoms van començar a descobrir coses que fins llavors ningú havia tingut en compte, com per exemple l'anomenada Paradoxa d'Olbers.
Aquesta paradoxa ja havia estat suggerida per alguns astrònoms del s. XVII, però va ser exposada formalment l'any 1823 per l'astrònom alemany H. W. Olbers, d'aquí els seu nom. Es tracta d'un raonament que, aparentment, descarta la possibilitat que l'Univers sigui infinit. Veiem-lo:
Si l'Univers fos infinit, diu Olbers, llavors hauria de contenir un nombre infinit d'estels. Un nombre infinit d'estels  repartits per tot el nostre firmament, faria que el cel nocturn fos brillant en tota la seva extensió, ja que fins a nosaltres arribaria una quantitat de llum infinita dels infinits estels que hi hauria a l'Univers. I no importaria que els estels estiguessin molt i molt lluny de nosaltres, per que la suma de tots ells, per petitets que es veiessin des de la Terra, acabaria representant una quantitat de llum infinita.
I no podria ser que, ni que fos per casualitat, hi hagués un  trosset del cel sense cap estel? Doncs mireu: Infinitud vol dir que TOTES les possibilitats s'acaben donant. Així que no tan sols no hi hauria ni un sol punt del cel sense estels sinó que al darrera de cada un dels estels que veuríem n'hi hauria una quantitat inifinita! Així que, si l'univers fos infinit, en tot el cel no hi hauria ni un sol trosset fosc. Però això no és el que passa, veritat? Així que l'Univers no pot ser infinit: Per gran que sigui, ha de tenir un volum màxim i una quantitat màxima d'estels.
Què us sembla? Un bon raonament, no?
Resumit: Si el nombre d'estels és infinit, miris on miris n'hi haurà un i, per tant, enlloc hi haurà un tros fosc. I com que això no passa, l'Univers no és infinit.
Després d'un temps, però, la paradoxa va acabar sent desmuntada amb diversos arguments, el primer d'ells la pols interestel·lar: L'espai no és en realitat un buit absolut com es creia en època d'Olbers sinó que, surant per allà, hi ha uns pocs àtoms a cada metre cúbic de buit. No és molt, però en les enormes distàncies siderals... milions i milions de metres cúbics, un darrera l'altre, acaben ocultant la llum dels estels i galàxies més distants. Per això només ens arriba una fracció de la llum que ens arribaria si el buit fos absolut. Per tant, l'Univers POTSER sí que és infinit.
Altres solucions més modernes a la Paradoxa d'Olbers es basen en l'expansió de l'Univers, la seva edat, la velocitat de la llum i el desplaçament al roig de la llum de les estrelles i galàxies més distants. Així que, de moment, seguim sense saber si l'Univers és infinit o no. Però si hi seguim donant voltes, potser algun dia ho arribarem a esbrinar...

A la Paradoxa d'Olbers, els cercles d'estrelles s'extendrien fins l'infinit i no deixarien cap espai fosc.