divendres, 30 de maig de 2014

9. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.7

2.1.7  TIPUS DE TELESCOPIS

Farem ara una breu descripció dels diferents tipus de telescopi utilitzats habitualment en astronomia, ajudats d'algun video explicatiu. Recordeu que als apartats 2.1.3 i 2.1.4 hem descobert els principis òptics que els fan funcionar i els seus components principals.

REFRACTORS
Els telescopis refractors són els primers que es van inventar i els que primer vénen al cap als no iniciats en astronomia. Com hem vist anteriorment, funcionen gràcies a la refracció de la llum en travessar una lent. Entre els seus avantatges destaca la senzillesa del seu disseny i, sobretot, el poc manteniment que necessiten. Un refractor ben cuidat pot durar tota la vida i els aficionats a l'astronomia no se'n solen desprendre fàcilment. Per contra, són més cars que els reflectors: Amb iguals prestacions, un reflector és força més econòmic que un refractor. O, dit d'una altra manera, pel mateix preu podrem comprar un reflector bastant més potent que un refractor (al proper punt explicarem el per què). A més, les lents dels refractors presenten un problema òptic de primer ordre anomenat Aberració Cromàtica, que ocasiona distorsions en la imatge que es forma a l'ocular. Aquest problema es pot resoldre amb combinacions de lents, les anomenades "lents acromàtiques", que incrementen el preu del telescopi.Tot i així, el refractor és sense dubte el tipus de telescopi ideal per a iniciar-se en astronomia ja que, com veurem, els reflectors requereixen certs ajustos periòdics que poden ser una mica complexos. Un refractor de 90 mm és la millor eina que us puc recomanar per a començar a observar amb totes les garanties. Per acabar, direm que els refractors són els més utilitzats per a l'observació planetària, ja que per observar objectes tan brillants com els planetes no cal un gran poder col·lector de llum ni tampoc un diàmetre gaire gran. Recordeu que, a menys que utilitzem una lent redreçadora, veurem les imatges invertides.




REFLECTORS
El primer telescopi reflector pràctic va ser construït per Isaac Newton, tot i que el seu audaç principi òptic havia estat ja intuït anteriorment: La mateixa concentració de la llum que aconseguia una lent a base d'aprofitar la refracció la podia realitzar un mirall concau mitjançant la reflexió. El principal avantatge d'aquest telescopi seria l'absència de la temuda aberració cromàtica. I així va ser: Els reflectors aviat competiren i superaren els reflectors, amb els quals van entaular una cursa de telescopis cada vegada més grans i potents, de la qual finalment en resultaren vencedors. A l'actualitat, el reflector és el model utilitzat en tots els grans instruments astronòmics, amb miralls enormes que es mantenen alineats al micró gràcies a sofisticats programes informàtics. Les principals avantatges dels reflectors són l'absència d'aberració cromàtica i el seu cost més reduït (és més barat fer un mirall que una lent). A igual preu, sempre trobarem que els reflectors són més potents que els refractors. Ara bé, el seu mecanisme és més delicat  i requereixen més manteniment que un refractor. Com que la llum ha de rebotar en dos miralls per arribar a l'ocular, aquests han d'estar absolutament ajustats per tal que el camí de la llum sigui el correcte. Aquests estat òptim d'alineament dels miralls s'anomena "col·limació". Qualsevol desajustament dels miralls, per petit que sigui, descol·limarà el conjunt i el telescopi deixarà de funcionar. I és molt fàcil que això passi a causa de qualsevol cop accidental, brandatge del telescopi, afluixament d'algun cargol... Llavors caldrà tornar a ajustar pacientment els miralls, procès que pot durar força estona. A més, encara que mantinguem tapat el tub, sempre va entrant pols que acaba disminuïnt la capacitat reflectora del mirall. A la llarga, tots els reflectors s'han d'acabar desmuntant per a netejar els miralls o substituïr-los si estàn molt desgastats.
Mai toquem amb les mans els miralls! Intentem netejar-ne la pols amb aire comprimit o un assecador de mans. Si sabem el que fem, podem usar algun liquid i teixit adeqüats per a superfícies reflectants. Com a darrer recurs si els miralls no tenen remei, se'n compren de nous, que tampoc són tan cars (això pot passar cada molts anys, si hem protegit bé el telescopi). Un altre inconvenient dels reflectors és que els afecten més les corrents d'aire que es formen dins el tub a causa de la diferència de temperatura, les quals poden degradar la imatge que obtenim a l'ocular. En contraprestació a tots aquests inconvenients tenim el diàmetre, que en els reflectors sempre pot ser més gran que en els refractors. Això els converteix en autèntics col·lectors de llum ideals per a observar els objectes tènues de l'espai profund.



CASSEGRAIN
Partint d'un disseny original de Laurent Cassegrain de 1672, altres constructors han anat introduïnt millores a l'esquema del reflector inicial donant orígen a tota una família de telescopis. Bàsicament, la idea és utilitzar més miralls dins el tub per a fer que la llum hi circuli, augmentant així la distància focal sense tocar la llargada del tub. Això fa que siguin telescopis molt curts i fàcils de transportar, però alhora molt potents i, per tant, ideals per a l'observació en llocs apartats. També són més cars, lògicament. Però si mai podeu obtenir-ne algun a bon preu, no el deixeu escapar!


Esquema d'un telescopi Cassegrain



Ja sabem tot el que cal del telescopi. Ara, només ens restarà saber què podem veure amb aquests màgics instruments.

Següent

dissabte, 10 de maig de 2014

JA SOM A YOU TUBE

Estem acabant d'enllestir el nostre canal a YouTube. Hi trobareu videos que creiem són molt interessants. De moment, entre d'altres coses, estem penjant alguns capítols de la mítica Cosmos de Carl Sagan.
Qualsevol idea o suggeriment serà benvinguda!


Ens trobareu a:
https://www.youtube.com/channel/UCUBWl4JSmxb5NmKLWCd63Og


dilluns, 5 de maig de 2014

TAU CETI



Si fa uns dies citàvem les 10 estrelles més properes al Sol, ara parlarem de l'onzena: Tau Ceti, a la constel·lació de la Balena (Cetus), situada a 11'9 anys llum d'aquí. Una constel·lació visible per a nosaltres durant la tardor i l'hivern, molt a prop d'Orió.
Fa unes dècades es va fer relativament famosa degut a que és, després d'Alpha Centauri A, l'estel més proper de la mateixa classe espectral que el Sol, tot i que només té el 78% de la seva massa i el  79.3% del seu radi. Això la va convertir, molt abans del descobriment de planetes extrasolars, en una de les principals candidates a allotjar algun tipus de vida semblant a la nostra. Per això s'hi van enviar alguns missatges matemàtics d'aquells que gent com Sagan o Drake dissenyaven per, diguem-ne, provar si hi havia sort. No cal dir que mai ha arribat cap resposta... tot i que programes com el SETI la segueixen tenint al punt de mira. I ben fet que fan, per que des del desembre de 2012... hi ha proves de cinc planetes orbitant Tau Ceti! La massa mínima dels planetes és estimada entre dos a sis vegades la de la Terra, amb períodes que van de 14 a 640 dies. Seguirem observant i escoltant, doncs, a veure si algú contesta...
Aquest estel no té un nom tradicional reconegut àmpliament: El nom "Tau Ceti" és la nomenclatura de Bayer d'aquesta estrella, que assigna una lletra grega als estels principals de cada constel·lació segons la seva magnitud. A vegades també s'anomena Durre Menthor, nom d'orígen àrab, que vindria a significar "Les Perles Disperses" (del Collaret Trencat). Una altra font àrab la denomina Thālith al Naʽāmāt  que va ser traduït al llatí com "Tertia Struthionum", és a dir "el tercer estruç", ja que aquesta estrella forma part d'un grup que els àrabs identificaren amb aquests curiosos animalons. L'astre es pot veure a ull nu, ja que és una estrella de tercera magnitud i, vist des de Tau Ceti, el Sol és una estrella també de tercera magnitud, a la constel·lació del Bover. El període de rotació de Tau Ceti és estimat en 34 dies i, segons sembla, l'estem veient des d'un dels seus pols. La seva lluminositat equival al 55% de la lluminositat del Sol, així que allà el centre de la zona habitable equivaldria a la distància mitjana entre Venus i el Sol.
Una gran diferència amb el nostre Sistema Solar és que a Tau Ceti encara hi ha un gran núvol de pols, asteroides i cometes envoltant l'estrella, cosa que aquí afortunadament ja no passa: La major part d'aquest material primigeni fa molt de temps que va desaparèixer a base de col·lisionar amb els planetes, deixant-ho tot força net. Allà, però, sembla que no és així. Per tant, la possibilitat que els seus planetes rebin impactes com el que aquí va exterminar els dinosaures és molt més alta, es calcula que unes 10 vegades més que a la Terra. De tota manera, podem ser optimistes: La major part d'aquest cinturó de material potencialment perillós sembla estar orbitant a molta distància de Tau Ceti, de manera que pot ser anàleg al cinturó de Kuiper del nostre Sistema Solar, situat més enllà de Neptú i, per tant, poc amenaçador per als planetes interiors.
La propera tardor ja tenim on dirigir la vista i fer volar l'imaginació...

El Sistema Tau Ceti. Recordem que 1 UA (Unitat Astronòmica) és la distància de la Terra al Sol.