dimarts, 29 d’abril de 2014

ELS 10 ESTELS MÉS PROPERS AL SOL

1) Pròxima Centauri
L'estrella més propera al nostre sistema solar no sempre ocuparà aquest lloc, però encara haurà de passar molt temps perquè perdi el privilegi. Pròxima Centauri és la tercera estrella del sistema estel·lar Alpha Centauri, i també se la coneix com Alpha Centauri C. Orbita les dues estrelles principals del seu sistema a una distància de 0'21 anys llum.
La Voyager 1, que viatja a 61.400 km/h, trigaria 75.000 anys a arribar-hi.
    • Distància : 4,2 anys llum
    • Tipus espectral : M5.5Vc

2) Rigil Kentaurus

La segona estrella més propera és més coneguda amb un altre nom i en realitat són dos estels: Alpha Centauri A i B, a les quals orbita Pròxima, conformant totes elles el sistema estel·lar triple Alpha Centaure. A Alpha Centauri B s'hi ha detectat almenys un planeta.
Des de la Terra els tres estels semblen un de sol,  molt brillant, a la constel·lació del Centaure, a l'Hemisferi Sud. És doncs una constel·lació invisible des de la nostra latitud.
    • Distància : 4,3 anys llum
    • Tipus espectral : G2V

3) Estrella de Barnard
Una pàl·lida nana vermella, descoberta el 1916 per E. Barnard a la constel·lació de Serpentari. Té el moviment propi més gran de qualsevol estrella respecte al Sol (10,3" per any, que equivalen a 140 km/s). Durant molt de temps es va creure que podia tenir algun planeta al voltant, però actualment sabem que no és així.
    • Distància : 5,9 anys llum
    • Tipus espectral : M3.8V

4) Wolf 359
Wolf 359, a Leo, és una nana vermella tan petita que si la poguéssim col·locar en lloc del sol, un observador des de la Terra... necessitaria un telescopi per a veure-la de forma clara!
    • Distància : 7,7 anys llum
    • Tipus espectral : M5.8Vc

5) Lalande 21185

Tot i ser la cinquena estrella més propera al nostre sol, Lalande 21185 és gairebé tres vegades més tènue que la nostra estrella, la qual cosa impedeix que se la pugui observar a simple vista. Pertany a la constel·lació de l'Òssa Major.
    • Distància : 8,26 anys llum
    • Tipus espectral : M2V

6 ) Luyten 726-8 A i B
Descobertes per Willem Jacob Luyten (1899-1994) a la constel·lació de Cetus (la Balena), tant Luyten 726-8A com 726-8B són nanes vermelles, massa tènues com per ser observables a simple vista. Luyten 726-8B és famosa amb un altre sobrenom: Estrella fulgurant UV Ceti.
    • Distància : 8,73 anys llum
    • Tipus espectral : M5.5 del & M6 Veu

7 ) Sirius A i B
Sirius és la més brillant estrella del cel. Sirius B, la seva companya fosca descoberta l'any 1862, ha estat mereixedora també de molta atenció ja que va ser la primera nana blanca en mostrar el corriment espectral cap al vermell predit per la teoria general de la relativitat.
    • Distància : 8,6 anys llum
    • Tipus espectral : A1Vm

8 ) Ross 154
Ross 154 sembla ser un estel UV Ceti (o Flare) la qual cosa significa que la seva brillantor es pot incrementar en un factor de 10 o més abans de revertir al seu estat normal, un procés que pot passar en només uns pocs minuts.  El seu veí més proper és l'Estrella de Barnard.
    • Distància : 9,693 anys llum
    • Tipus espectral : M3.5

9 ) Ross 248
Tot i que actualment és la novena estrella més propera al nostre sistema solar, d'aquí uns 36.000 anys aquesta nana vermella reemplaçarà Pròxima Centauri com l'estrella més propera a nosaltres.
    • Distància : 10,32 anys llum
    • Tipus espectral : M5.5V

10 ) Èpsilon Eridani

Fins la descoberta del planeta al voltant d'Alpha Centauri B, Èpsilon Eridani era l'estrella més propera a la que se li coneixia almenys un planeta, Èpsilon Eridani b. És el tercer sistema estel·lar observable a simple vista més proper a nosaltres després de Rigil Kentaurus i Sirius.
    • Distància : 10,5 anys llum
    • Tipus espectral : K2V


En aquest llistat hi apareixen només les estrelles en ignició, no hi apareixen les tres obscures nanes marrons descobertes recentment.
Ja veieu que dels 10 sistemes estel·lars més propers a nosaltres, només 3 són visibles sense telescopi. Això ens dóna una idea de la colossal envergadura que han de tenir estrelles molt més llunyanes, que brillen majestuoses al nostre cel. Penseu si no en Rigel, que brilla amb llum blavosa a Orió: La distància a Rigel es calcula en uns 700 anys llum. Tenint això en compte... Rigel deu brillar amb una potència 40.000 vegades la del Sol! Però encara més espectacular és el cas de Deneb, a la constel·lació del Cigne: És la 19ena estrella més brillant del nostre firmament, estant situada a uns 2600 anys llum, gairebé 4 vegades més lluny que Rigel. Us imagineu com deu ser d'enorme?


File:Nearest stars rotating red-green.gif
Vista tridimensional dels estels propers al Sol




diumenge, 27 d’abril de 2014

WISE J085510.83-071.442, 5

L'Explorador Infraroig de Camp Ampli de la NASA (WISE ) i el Telescopi Espacial Spitzer han descobert el que sembla ser la més freda "nana marró" coneguda fins avui que, sorprenentment, és tan freda com el Pol Nord de la Terra. Les imatges dels telescopis espacials també van determinar la distància de l'objecte: 7,2 anys llum de distància, esdevenint així el quart sistema estel·lar més proper al nostre Sol. El sistema més proper és Alfa Centauri, a uns 4'5 anys llum d'aquí, i el segon és l'Estrella de Barnard, a 6. Del tercer, en parlarem més avall...

 Recreació hipotètica d'una "nana marró" 

Però... què és una "nana marró" i per qué no s'havia descobert abans, si és tan a prop nostre? 
Comencem recordant que la manera més senzilla de classificar les estrelles és segons la seva envergadura i el seu color. Així, parlem de "super-gegants blaves" com Rigel, "gegants ataronjades" com Aldebaràn, "nanes grogues" com el Sol o "nanes vermelles" com Pròxima del Centaure. Totes aquestes estrelles brillen, amb més o menys intensitat, gràcies a les reaccions nuclears que s'hi produeixen, diferents segons quin sigui el seu estadi de desenvolupament i basades en la fusió de l'hidrògen. Però hi ha uns altres estels que no brillen: Les "nanes marrons". Que són? 
Doncs són grans cossos gasosos que es troben a mig camí entre els planetes i les estrelles. Tenen la suficient envergadura per a esdevenir sistemes estel·lars independents, però no arriben a la massa crítica necessària per a iniciar la fusió nuclear i encendre el seu hidrògen. Així que vindrien a ser una espècie de Júpiters gegants campant per allà, invisibles enmig del l'espai interestel·lar donada la seva manca de lluminositat. De fet, el mateix Júpiter podria considerar-se una petita nana marró. Es creu que aquestes quasi-estrelles no deuen ser una bola totalment congelada, ja que al seu nucli, com sembla passar amb Júpiter, podria haver-hi una petita foguera nuclear encesa gràcies a les enormes condicions de pressió que s'hi registren. Una flama, però, que no és prou intensa per a prendre la resta de l'astre i convertir-lo en una estrella rutilant. I per això no es veuen encara que siguin a prop, per que no brillen. Però emeten radiació infraroja, que és la que capten el WISE i l'Spitzer.
La nana marró acabada de descobrir s'anomena WISE J085510.83-071.442, 5. Té una temperatura entre -48 i -13 ºC i la seva envergadura s'estima en 3 a 10 vegades la massa de Júpiter. Amb una massa tan baixa comparada amb la d'un estel com el Sol, podria ser un gegant gasós similar a Júpiter que va ser expulsat del seu sistema estel·lar per algun cataclisme. En tot cas, és una de les nanes marrons menys massives conegudes. Al març de 2013, el WISE va descobrir un parell de nanes marrons molt més calentes, a una distància de 6,5 anys llum, que es convertiren en el tercer sistema  més proper al Sol. 
Com veieu, sembla que estem menys aïllats del que ens pensàvem. Això sí, envoltats d'uns veïns invisibles... fins avui. 

ELS VEÏNS MÉS PROPERS AL SOL

(Imatges: Beyond Earthly Skies)

dimecres, 23 d’abril de 2014

8. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.6

2.1.6 ATMOSFERA. MODALITATS D'OBSERVACIÓ

ATMOSFERA

Vam parlar a l'apartat 1.1.2 de l'efecte de l'atmosfera en l'observació a ull nu. El seu efecte atenuador filtra gran part de la llum dels astres, per la qual cosa sempre seran preferibles les nits amb una atmosfera clara i diàfana que les nits amb turbulències o calitges. Aquests aspectes es tornen molt més importants quan observem amb l'ajuda d'un telescopi, ja que l'instrument ens permet observar detalls molt més precisos dels astres i aquests detalls es poden perdre si les condicions atmosfèriques no són les adequades. Per això, i per a evitar la contaminació lumínica, els grans observatoris astronòmics són a dalt de les muntanyes. Una mica de calitja o una atmosfera turbulenta convertirà en tènue o borrosa la imatge de l'ocular. Una manera de disminuir l'efecte atmosfèric és observar els astres quan són al seu zenit, és a dir, a dalt de tot del cel. Si observem un astre quan és a prop de l'horitzó, els raigs de llum que provenen d'ell hauran de travessar una distància més gran d'atmosfera fins arribar al nostre telescopi. En canvi, aquesta distància és més curta quan els astres són enmig del firmament. A més, l'atmosfera que creuaran aquests raigs de llum serà menys densa que la de les capes baixes de l'atmosfera que haurien de travessar si l'astre observat fos vora l'horitzó. 

MODALITATS D'OBSERVACIÓ 

Dediquem ara un apartat a definir molt per sobre les modalitats bàsiques d'observació en que podem dividir l'astronomia amateur. Cada una d'elles presentarà característiques diferents que caldrà tenir en compte a l'hora de planificar una observació.

Observació Solar
Observar el Sol pot ser una gran aventura, però també la més perillosa de les observacions astronòmiques. Ja sabem que mai hem de mirar el Sol directament, ni amb telescopi ni sense. Però amb instruments òptics, el perill de rebre lesions oculars gravíssimes a l'instant és segur si no prenem les mesures necessàries. Si volem observar el Sol, comencem fent-ho indirectament, mitjançant la tècnica anomenada "projecció per ocular". Bàsicament, es tracta d'enfocar el Sol amb l'ocular de menor augment possible i col·locar una cartulina blanca darrera l'ocular, a mode de pantalla de cinema. Allà veurem projectada la imatge del Sol i, amb una mica de sort, hi distingirem alguna taca solar. Aquesta tècnica desgasta força les lents i és preferible usar un telescopi refractor que un reflector. Podeu trobar més informació aquí.
Si realment estem interessats en l'observació solar, el millor és adquirir un telescopi dissenyat específicament per a tal fi, que n'hi ha. I si volem utilitzar un telescopi normal amb filtres, assegurem-nos que aquests siguin els apropiats i tinguin la qualitat necessària. Recomanem l'assessorament d'un bon professional.

MAI INTENTEU OBSERVAR EL SOL AMB FILTRES CASOLANS O RECICLATS D'ALTRES USOS. 
NO COMPREU PER INTERNET SI NO SABEU EL QUE NECESSITEU. 
ANEU A UN ESTABLIMENT ESPECIALITZAT I DEIXEU-VOS ASSESSORAR.

Observació Lunar
Com també vam dir a l'apartat 1.1.2 d'aquest curset, la llum de la Lluna presenta un greu obstacle en l'observació d'objectes tènues, tant a ull nu com amb ajuda telescòpica. Però ella mateixa constitueix un espectacle de primer ordre, així que és imprescindible dedicar-li una bona observació de tant en tant. Al contrari del que podria semblar, les nits de lluna plena no són les més adients per a observar els detalls de la superfície lunar. Per suposat, en aquestes nits podem gaudir de la majestuositat del nostre satèl·lit en plenitud, si pot ser amb un filtre lunar, ja que al cap de l'estona la brillantor de la lluna plena arriba a ser molesta per a la vista (però mai de manera perillosa, com passa amb el Sol). Per a veure bé els detalls de la seva superfície, el contorn dels cràters o el relleu de les seves muntanyes el millor és observar-la en fase creixent o decreixent. En aquests moments, la llum que rebrà la Lluna serà obliqua, creant ombres que ajudaran a distingir el relleu, sobretot a l’anomenat "terminador lunar", la zona que separa la part il·luminada de la part fosca, on aquestes ombres seràn més intenses i en permetran detectar millor les irregularitats. 

Lluna creixent, amb un refractor de 90 mm


Observació Planetària
Els planetes constitueixen un gran espectacle per a l'observació telescòpica i aprofundirem en ells més endavant. Ara només ens cal saber que per a observar-los, qualsevol telescopi és bo, tot i que obtindrem més prestacions usant telescopis de relacions focals altes (de f:9 a f:12) per que com que són objectes molt brillants no ens cal un gran poder de captació de llum. Un petit refractor de 90 mm ja ens oferirà unes bones vistes planetàries tenint sempre present que mai veurem les espectaculars imatges que ens ofereixen els grans observatoris o els telescopis espacials: En un petit telescopi d'aficionat els objectes es veuen petitets. Amb els planetes podrem utilitzar tot el poder d'augment del nostre telescopi, sempre que ens mantinguem dins els límits descrits a l'apartat 2.1.4. En cas contrari, la imatge serà molt deficient. També caldrà recordar que, a més augments, més ràpid es mourà el planeta en el nostre ocular i més ens costarà seguir-lo.
Els planetes presenten períodes d'observació que canvien amb el pas dels mesos, car tots ells i nosaltres mateixos estem en constant moviment. A vegades un planeta es veurà, a vegades no, a vegades a unes hores i a vegades a unes altres. A més, difereixen molt entre ells, des del punt de vista de l'observador astronòmic:
Mercuri i Venus, que són més a prop del Sol que la Terra, només es podran observar o bé al capvespre o bé de matinada, i no gaire estona. Haurem d'aprofitar doncs el moment en què el Sol ja s'ha post o encara no ha sortit per a observar-los.
Mart, Júpiter i Saturn es veuran bé durant gran part de la nit en aquelles èpoques en què siguin presents. A vegades hi seran ja al vespre, a vegades apareixeran de matinada i a vegades no es veuran: Tot dependrà de la mecànica celeste del moment.
Urà i Neptú els veurem, com a molt, com un petit disc semblant a un estel, i poca cosa més, a menys que disposem d'un telescopi ja molt avançat. Plutó, ni de broma. A més dels planetes i les seves llunes més brillants, potser veurem algun asteroide, si sabem cercar molt i molt bé.
Un altre aspecte a tenir en compte a l'hora d'observar planetes és que la seva distància a la Terra varia molt segons el punt de l'òrbita en què es trobin. El millor moment és sens dubte l'oposició, quan la Terra i el planeta estiguin al mateix costat del Sol i, per tant, molt a prop. En canvi, serà molt difícil, per no dir impossible, observar un planeta quan està en conjunció, és a dir, a l'altre costat del Sol (fer clic aquí per a + info).
Per tot això, és indispensable estar informat de quin és l'estat del cel i si és una bona època per a observar un determinat planeta. Les eines que us recomanàvem al primer apartat d'aquest curset us seran molt útils, per no dir indispensables.


Observació de l'Espai Profund
Per "espai profund" entenem tot allò que està més enllà del Sistema Solar, és a dir, la pràctica totalitat del firmament. Tret dels estels més brillants, la resta d'objectes (nebuloses, galàxies...) són objectes molt distants i, per tant, extremadament tènues. La immensa majoria són tan petits que pot ser molt difícil localitzar-los. Per observar l'espai profund, doncs, caldrà armar-se de paciència i recórrer més que mai a les eines del primer apartat d'aquest curset i a les recomanacions sobre l'indret d'observació i l'adaptació a la foscor de l'apartat 1.1.1.
Per relació qualitat-preu, els telescopis reflectors són els més utilitzats en aquest tipus d'observació, per davant dels refractors. Els reflectors tenen un gran poder col·lector de llum, que és el que ens interessa quan volem captar objectes tènues. I recordem una de les màximes de l'astronomia telescòpica: Contra més gran sigui el diàmetre del nostre telescopi, més llum captarà i més coses veurem. Al contrari de l'observació planetària, en espai profund mirarem d'utilitzar els oculars menys potents per tal d'abastar una regió àmplia del cel. De fet, els objectes que aquí tractem són tan i tan llunyans que la seva visió no sol millorar gaire per molts augments que utilitzem.
Com dèiem en referència als planetes, que ningú s'esperi veure les espectaculars i colorides imatges de galàxies i nebuloses a què estem acostumats: Aquestes fotografies són preses en enormes telescopis a base de llargues exposicions capaces de captar i acumular grans quantitats de llum. Els nostres ulls, en canvi, no poden acumular llum, així que veurem els objectes llunyans de manera molt tènue i en blanc i negre. Una galàxia o una nebulosa es veurà com a molt com una taca blanquinosa. Una altra cosa serà si disposem de telescopis avançats i fem astrofotografia amb els mitjans adequats, de la qual ja en parlarem més endavant.
Però no us desanimeu! Tot i aquestes limitacions, l'espai profund, com veurem en apartats següents, ens ofereix incomptables objectes a estudiar. És un gran goig observar un estel determinat i veure que, en realitat, en són dos o divisar la Galàxia d'Andròmeda i pensar que aquella llum va sortir d'allà fa 2'5 milions d'anys...

La Galàxia d'Andròmeda, vista amb un telescopi d'aficionat

Per a localitzar objectes tènues de l'espai profund podem seguir tres camins:

a) Utilitzar les coordenades celestes. Això exigirà tenir una bona muntura i que aquesta estigui ben orientada, a més d'una mica de traça amb les xifres i, per suposat, disposar de les coordenades dels objectes a observar.

b) Saltar d'estel en estel. Partint d'un estel determinat, saltar a algun estel proper i d'aquest a un altre fins arribar a l'objecte que cerquem. Pot semblar complicat, però és un sistema fantàstic per que ens permetrà familiaritzar-nos amb el cel i anar descobrint coses que no sabíem que existien. Una de les millors sensacions de l'astronomia amateur és trobar quelcom interessant quan el que cercaves era una altra cosa...

c) Disposar d'un telescopi motoritzat amb sistema GO TO, que ens buscarà tot sol el que li demanem. Però això val diners i, què voleu que us digui... es perd el factor de la sorpresa i l'esperit explorador.


I fins aquí aquest repàs a les modalitats bàsiques d'observació astronòmica amateur. Més endavant farem una descripció acurada dels objectes específics que podem observar en planetària i espai profund. Ara, tancarem aquest tercer gran bloc del curset amb el darrer apartat, en el qual farem una breu descripció dels diversos tipus de telescopis que existeixen i podeu trobar al mercat. Fins i tot ens hem treballat algun vídeo. Esperem que els trobeu interessants...


Següent

divendres, 18 d’abril de 2014

KEPLER-186f


Kepler 186 és un sistema estel·lar de cinc planetes orbitant una nana roja a la constel·lació del Cigne, situat a 500 anys llum de nosaltres. Un equip de científics dirigit per Elisa V. Quintana, de l'Institut SETI i la NASA,  ha anunciat que un d'aquests planetes, Kepler-186f, és el primer món de la mida de la Terra que es descobreix situat a la zona habitable d'una estrella. Recordem que la "zona habitable" és aquella part d'un Sistema Solar en què seria possible l'existència d'aigua en estat líquid.

Esquema del sistema Kepler 186  (cliqueu la imatge per engrandir)
La franja verda marca la zona habitable 


Tots els exoplanetes potencialment habitables coneguts fins ara són una mica més grans que la Terra, les anomenades "superterres". El potencial de la vida en aquests planetes és difícil de deduir, ja que no hi ha planetes al Sistema Solar de mida comparable i sabem molt poc de quines serien les condicions gravitatòries i climàtiques que s'hi podrien donar.

Comparació de la mida de Kepler-186f i la Terra

Kepler-186f, com els seus altres 4 planetes germans, sembla ser tan vell com el nostre Sistema Solar. Orbita cada 130 dies la seva estrella i rep un terç de l'energia que la Terra obté del nostre Sol, el que el situa al límit de la zona habitable: Kepler-186f  rep menys energia del seu Sol del que actualment  ho fa Mart del nostre, però podria tenir un clima temperat si disposés d'una atmosfera molt més densa que la Terra, afavorint l'existència d'un efecte hivernacle prou potent per a mantenir la temperatura global una mica per sobre del que li tocaria per energia rebuda del seu Sol. És difícil especular sobre quina deu ser la situació real allà: Per una banda sabem que la Terra mateixa ha experimentat algun episodi de glaciació global amb només un flux estel·lar lleugerament inferior a l'actual, que ha romàs inalterable des de fa uns 650 milions d'anys. En canvi, fa milions d'anys Mart tenia aigua líquida a la superfície amb un flux estel·lar similar al que actualment rep Kepler-186f.  
 
Comparació simulada d'una posta de sol a Kepler-186f i la Terra.  
Allà l'estrella semblaria més fosca, però una mica més gran que el nostre Sol.  
La brillantor de l'estrella al migdia seria com la brillantor a la Terra una hora després de l'alba

Ja veieu que, de moment, ens movem en el món de les especulacions. De fet, no tenim cap seguretat ni de que el planeta sigui rocós, només tenim una alta probabilitat que que sigui així. Però la millor notícia és que estem en el bon camí: Primer vam descobrir gegants gasosos en altres estrelles, cosa normal per que són els més fàcils de detectar. Però sabíem que si hi havia gegants gasosos, molt probablement hi hauria planetes rocosos. Després vam detectar les superterres. I si hi havia superterres, hi devia haver també para-terres... que tot just ara comencem a descobrir! 
Podem estar segurs que gairebé totes aquestes para-terres seran llocs desolats i inhabitables com Mart o Venus. Però si van sortint, alguna n'hi haurà, de tant en tant, que no ho serà.  De moment, Kepler-186f és el millor candidat a planeta rocós de la zona habitable que coneixem... però aviat en vindran més.


Els 21 principals candidats a exoplanetes habitables de l'actualitat



 
http://phl.upr.edu/press-releases/firstpotentiallyhabitableterranworld


divendres, 11 d’abril de 2014

7. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.5

2.1.5 TRÍPODES I MUNTURES. POLAROSCOPI

Per molt bo que sigui un telescopi, no el podrem aprofitar com cal sense tenir en compte dos aspectes bàsics: La seva estabilitat i absència de vibracions i un sistema que faciliti la seva orientació cap a qualsevol punt del firmament. El primer aspecte s'aconsegueix mitjançant un bon trípode i el segon mitjançant una bona muntura. I permeteu-me fer una apreciació poc coneguda pel gran públic: Quan en astronomia amateur es parla d'un "telescopi",  hom es refereix a l'instrument en sí, la muntura i el trípode, tot junt. Al telescopi tot sol se l'anomena "tub òptic".

TRÍPODES
La seva importància és cabdal  a l'hora de gaudir d'una bona observació. Com hem vist, els telescopis són instruments molt delicats que funcionen gràcies a la manipulació dels raigs de llum a través d'uns sistemes òptics de gran precisió. Qualsevol entrebanc, desviació o moviment de les lents pot fer trontollar la qualitat de la visió obtinguda. És per això que mirarem de col·locar el telescopi tan fermament com sigui possible sobre una base ben estable, generalment una carcassa de tres potes anomenada trípode. És molt important que la robustesa del trípode sigui l'adequada per al telescopi que hagi d'aguantar: Un trípode massa feble o un telescopi massa pesat tremolaran contínuament i, per experiència pròpia, us asseguro que l'observació serà desesperant: Res del que enfoqueu s'estarà quiet a l'ocular, i ni us explico si hi ha la més lleu corrent d'aire...
Per tant, hem de calibrar molt bé la relació trípode-telescopi, intentat sempre usar trípodes ben armats i el més pesats possible. I contra més gran sigui el telescopi, més fort i pesat haurà de ser el trípode que el sustenti.
Instal·larem el trípode en una superfície ben ferma i ajustarem l'alçada de les potes de manera que quedi ben horitzontal. I no ens oblidem de preveure l'altura a la que quedarà el telescopi! Intenteu observar amb l'instrument a una alçada inadequada i segurament acabareu amb l'esquena trinxada.
Mirarem sempre de situar una de les potes apuntant cap al Nord, ja que això facilitarà (com veurem) l'alineació de la muntura amb l'Estrella Polar. Una brúixola o un GPS ens permetran posicionar el trípode correctament. Convé que la pota que miri al nord sigui sempre la mateixa (fem-hi una petita marca) i, si utilitzem un indret d'observació habitual, podem marcar al terra d'alguna manera el punt on cal situar les potes per tal de no haver d'estar cada dia orientant el telescopi brúixola en mà.
Per acabar, no menystingueu mai la safata portaobjectes de què solen disposar els trípodes: A més de poder-hi deixar objectes, reforçarà molt l'estabilitat del conjunt, sobretot si està ben collada.


Trípode i muntura equatorial

MUNTURES
La muntura és un dispositiu que ha de conjugar dues propietats: Fixar fermament el telescopi al trípode i, a la vegada, permetre dirigir-lo a qualsevol zona del firmament. A més, una bona muntura ens permetrà localitzar qualsevol coordenada celeste mitjançant els cercles graduats. Per a fer-ho, primer haurem d'orientar bé la muntura, com veurem més endavant.
Les muntures poden ser motoritzades (amb el corresponent dispendi) per tal d'aconseguir dues coses:
a) Compensar la rotació de la terra per a fer fotografies de llarga exposició sense que l'astre fotografiat surti mogut.
b) Cercar automàticament qualsevol objecte del cel amb el sistema GO TO, un petit ordinador on introduïm les coordenades o el nom de l'objecte desitjat i la muntura tota sola ens el situa a l'ocular.

Bàsicament, existeixen tres tipus de muntura telescòpica i un d'ells no necessita trípode. Veiem-los:

Muntura Altazimutal
És la muntura més senzilla i s'utilitza sobretot en telescopis petits, destinats a sessions d'observació  poc exigents. Bàsicament consta d'una forquilla giratòria que permet moure el telescopi amunt, avall i cap als costats. L'avantatge principal és la simplicitat del seu disseny. El principal inconvenient és la incapacitat de seguir un objecte astronòmic amb precisió mentre la Terra gira. Amb aquestes muntures haurem d'estar contínuament tornant a enfocar l'objecte que observem, cosa que pot tornar-se molt feixuga si l'objecte és gaire petit. Tot i això, en els darrers anys les muntures altazimutals han demostrat ser les més adients en el muntatge de grans telescopis, als quals donen una gran estabilitat.

Muntura altazimutal



Muntura Equatorial
Aquesta muntura té un eix rotacional paral·lel a l'eix de rotació de la Terra, la qual cosa permet  seguir qualsevol objecte del cel movent un sol eix a velocitat constant, sempre que, com veurem, tinguem aliniada la muntura amb l'eix de rotació terrestre. La muntura equatorial consta de dos eixos anomenats Eix d'Ascensió Recta (Eix AR) i Eix de Declinació (Eix DEC). Tots dos estan a la vegada subjectes a un tercer eix parcialment mòbil que permet ajustar i fixar la inclinació dels dos eixos superiors. Com veurem, aquest tercer eix ens permetrà alinear la muntura segons la latitud a què ens trobem.
La disposició més habitual en astronomia amateur és l'anomenada muntura equatorial alemanya, estructurada en forma de T, en la que la barra més baixa és l'Eix AR i la barra més alta és l'Eix DEC. En aquesta muntura, l'Eix AR és un cilindre sòlid: En un dels extrems s'hi acobla el telescopi i en l'altre, un contrapès que dóna estabilitat al conjunt i minimitza l'esforç necessari per a moure'l. Unes palanques giratòries permeten fer moviments de precisió, molt útils a l'hora d'enfocar bé un objecte o fer-ne el seguiment.

Muntura equatorial alemanya
POLAROSCOPI
Convenientment alineada, una muntura equatorial permetrà seguir qualsevol objecte del cel movent només l'Eix AR. Però per a fer-ho, primer haurem d'alinear aquest eix amb l'eix terrestre mitjançant l'Estrella Polar (d'aquí que l'Eix AR també s'anomeni a vegades Eix Polar). Hi ha diverses maneres d'aconseguir-ho, però la més senzilla és utilitzant un polaroscopi. Es tracta d'un petit tub telescòpic que, al seu interior, disposa d'un croquis de la zona del cel que envolta l'Estrella Polar (Polaris). Aquest tub s'ha d'introduir en un orifici que travessa l'Eix AR. Un cop introduït, mirant a través del polaroscopi dirigirem l'Eix AR vers l'Estrella Polar i ajustarem la seva inclinació fent coincidir el croquis amb els estels de la zona que envolta l'Estrella Polar. És aquest un procés delicat que requereix certa precisió i paciència, però un cop realitzat correctament i ajustada fermament la muntura, podrem seguir qualsevol objecte celeste solament amb l'Eix AR. I si canviem la muntura de lloc, aquesta seguirà alineada sempre que l'eix AR apunti al Nord com quan l'hem ajustat. D'aquí la recomanació que fèiem al principi d'aquest apartat de situar sempre el trípode amb la mateixa pota mirant cap al Nord.

Vista interior d'un polaroscopi


Muntura Dobson
Aquest tipus de muntura va ser inventat per l'astrònom aficionat John Lowry Dobson, tot i que, com ell mateix va dir, els enginyers d'artilleria ja muntaven canons en muntures molt semblants des de feia segles. En realitat es tracta d'una muntura altazimutal, molt fàcil de construir i de transportar, i adaptable a qualsevol telescopi. El seu disseny i la facilitat de construcció casolana la fa ideal per a telescopis d'afeccionat de gran diàmetre. Un altre avantatge d'aquesta muntura és que no necessita trípode, ja que es col·loca directament al terra o sobre una taula. Essencialment, consta d'una base giratòria amb dues columnes paral·leles entre les quals es colla el telescopi, podent-lo inclinar amunt i avall segons convingui. La base giratòria permetrà orientar-lo vers qualsevol punt del firmament. Entre els inconvenients de la muntura Dobson hi ha els mateixos que en l'altazimutal: La seva difícil alineació, certa manca d'estabilitat i la dificultat per a seguir el moviment dels astres.

Muntura Dobson

Ja coneixem els components bàsics del telescopi i com muntar-lo per a gaudir-ne com cal. Ara haurem d'estudiar quin és el millor moment per a utilitzar-lo i a quines modalitats d'observació podem aspirar.



 Següent

dimarts, 1 d’abril de 2014

LA NEBULOSA DEL CAP DE CAVALL

Catalogada com a Barnard 33, la Nebulosa del Cap de Cavall és una nebulosa fosca de la constel·lació d'Orió. Està situada just a sota d'Alnitak, l'estrella més a l'esquerra del cinturó d'Orió, i forma part del Gran Complex d'Orió. Es troba aproximadament a 1.500 anys llum de la Terra i mesura uns 3'5 anys llum d'ample (sí, a la velocitat de la llum trigaríem 3 anys i mig en creuar d'un costat a l'altre del cap del cavall!). L'astrònoma Williamina Fleming la va observar per primera vegada el 1888, mentre examinava una fotografia de l'observatori del Harvard College.
El vermell brillant s'origina predominantment per un gran núvol d'hidrògen, ionitzat per l'estel Sigma Orionis. La forma del cap de cavall no és pas un forat en aquesta cortina de gas sinó un núvol opac situat al davant. Els punts brillants a la base de la nebulosa són estrelles joves en procés de formació.