dilluns, 19 de juny de 2017

MÉS EXOPLANETES!

L'equip del Telescopi Espacial Kepler de la NASA ha publicat una nova tongada de candidats a planetes amb 219 possibles nous sistemes solars, 10 dels quals podrien tenir planetes similars en grandària a la Terra orbitant a la zona habitable de la seva estrella.
El Kepler analitza simultàniament la brillantor d'uns quants centenars d'estrelles per a detectar si hi ha algun trànsit, és a dir, veure si alguna cosa passa per davant de les estrelles fent baixar la seva brillantor. Això de per sí no demostra l'existència de cap exoplaneta (les raons per a un canvi de brillantor en un estel són molt diverses) però ens dona una llista d'estrelles on podria haver-hi planetes, i això ja és molt. Llavors, es tracta de verificar una per una aquestes estrelles mitjançant observacions precises, per a veure si tenen planetes, quants en tenen i de quin tipus són.
Amb la publicació d'aquest catàleg, a l'actualitat hi ha 4.034 candidats a planetes identificats per Kepler, dels quals 2.335 s'han verificat ja com exoplanetes. Dels aproximadament 50 candidats de mida similar a la de la Terra i situats a la zona habitable, més de 30 han estat verificats.
"El conjunt de dades de Kepler és l'únic que mostra planetes amb aproximadament la mateixa mida i òrbita que la Terra", va dir Mario Perez, científic del programa Kepler a la divisió d'Astrofísica del Directori de Missions Científiques de la NASA. "La comprensió de la seva freqüència a la galàxia ajudarà a formar el disseny de futures missions de la NASA a altres mons semblants a la Terra", va afegir.
Però Susan Thompson, investigadora de Kepler per a l'Institut SETI, va anar més enllà: "Aquest catàleg serà la base per respondre directament a una de les preguntes més urgents de l'astronomia: Quants planetes com la Terra hi ha a la galàxia?".
Quan pensem que fa dues dècades es discutia si hi hauria planetes en altres estrelles i que avui ja en coneixem més de 2000 ens en adonem de l'excepcional període que ens està tocant viure. I el que vindrà, si seguim invertint en projectes com el Kepler! 
Quants planetes extrasolars més no descobrirem els propers anys? 
Quan els podrem veure en detall?
Quan trobarem el primer d'ells realment similar al nostre?
 
Trànsit

dimecres, 31 de maig de 2017

EL HUBBLE

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic localitzat a les vores exteriors de l'atmosfera, en òrbita circular al voltant de la Terra a 593 quilòmetres sobre el nivell del mar, amb un període orbital d'entre 96 i 97 minuts. Va ser posat en òrbita el 24 d'abril de 1990 com un projecte conjunt de la NASA i de la ESA. El telescopi pot obtenir imatges amb una resolució espacial major de 0,1 segons d'arc. Porta el nom de l'astrònom nord-americà Edwin Powell Hubble (1889 - 1953) qui, entre altres coses, va descobrir l'expansió de l'univers.
Acabat de llançar a l'espai, es va descobrir un error en el mirall primari del telescopi, cosa que produïa imatges lleugerament desenfocades a causa d'aberracions esfèriques. Popularment es va parlar de la "miopia" del costós telescopi. Això va obligar a enviar una missió de reparació molt complicada però que acabà sent un èxit rotund, en aconseguir instal·lar un sistema de correcció òptica capaç de solucionar el defecte.
L'avantatge de disposar d'un telescopi més enllà de l'atmosfera radica principalment en que d'aquesta manera es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica, sent possible aconseguir el límit de difracció com a resolució òptica de l'instrument. A més, l'atmosfera absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d'ona (especialment en l'infraroig), disminuint la qualitat de les imatges i impossibilitant l'adquisició d'espectres en certes bandes caracteritzades per l'absorció de l'atmosfera terrestre. Els telescopis terrestres es veuen també afectats per factors meteorològics (presència de núvols) i la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans, el que reduïx les possibilitats d'ubicació de telescopis terrestres. Tot això li ha permès obtenir imatges d'una qualitat mai vista, fet que ha revolucionat el nostre coneixement del Cosmos.
Heus aquí alguns del seus èxits:
El Hubble proporcionà imatges impressionants de la col·lisió del cometa Shoemaker-Levy 9 amb Júpiter l'any 1994.
Les imatges obtingudes pel telescopi han certificat l'existència de planetes orbitant altres estrelles.
Algunes de les seves observacions han portat al model actual de l'univers en expansió, incloent proves a favor de l'existència de la matèria fosca de l'univers.
La teoria que la majoria de les galàxies allotgen un forat negre al seu nucli ha estat parcialment confirmada per nombroses observacions del Hubble.
Al desembre de 1995, la càmera de Camp Profund del Hubble va fotografiar la regió homònima de la grandària de l'entorn de trenta milions de parts de l'àrea del cel que conté diversos milers de galàxies. Una imatge semblant de l'hemisferi sud, coneguda com a Camp profund sud del Hubble, va ser presa el 1998 apreciant-se notables similituds entre ambdós, el que ha reforçat el principi que postula la isotropia de l'Univers (és a dir, que l'estructura de l'univers és independent de la direcció en la qual es mira).
El successor del Hubble, el Telescopi espacial James Webb, té previst el llançament el 2018. Serà altament superior al Hubble per a la majoria de programes de recerca astronòmica, però aquest només farà observacions en infraroig, de manera que complimentarà més que substituirà el Hubble, que seguirà amb l'observació en l'espectre visible fins que deixi de ser funcional, esperem que d'aquí molt de temps.



dilluns, 29 de maig de 2017

PER FI, EL RELLEU DEL HUBBLE!

Després de moltes traves i 8000 milions de dòlars, el nou Telescopi Espacial James Webb entra a la recta final!
Abans de sortir a l'espai però, les naus espacials es sotmeten a rigorosos assajos per confirmar que podran suportar les vibracions i sons de gran violència que es produeixen durant el llançament. 
Aquest és el cas del potent telescopi espacial James Webb (JWST), de 6,5 metres de diàmetre, que prendrà el relleu del mític Telescopi Espacial Hubble. Per tal de minimitzar els riscos durant el llançament d'un instrument tan delicat, s'efectuen llançaments simulats, cosa crucial per a confirmar que els seus sistemes òptics no es veuran afectats negativament durant el llançament real.
En un recent assaig 'pre-llançament', els enginyers van dur a terme una comprovació del centre de curvatura del mirall principal, prenent mesures molt precises de la seva forma.

Així, per a determinar amb tot detall la forma i la posició dels diferents segments del mirall, van observar com la llum es reflectia en ells. A continuació, van comparar les dades obtingudes amb una referència que representaria les característiques ideals del mirall. Aquesta tècnica permet identificar qualsevol diferència amb una precisió sorprenent, cosa que garanteix la perfecta alineació dels miralls. Una vegada que el telescopi ha experimentat les condicions de llançament simulades, l'assaig es repetirà vàries vegades per a confirmar que els sistemes òptics seran capaços de suportar el llançament.

El telescopi espacial James Webb és un projecte conjunt de la NASA, l'ESA i l'agència espacial canadenca CSA, i està previst que sigui llançat a bord d'un coet Ariane 5 des del Port Espacial Europeu de Kourou, a la Guaiana Francesa, l'octubre de 2018 .

Els diferents objectius d'aquest observatori inclouen detectar les primeres galàxies de l'Univers i seguir la seva evolució a través del temps còsmic, presenciar el naixement de noves estrelles i els seus sistemes planetaris, i estudiar els planetes del nostre Sistema Solar.
Però sobretot, com ja deveu suposar, el seu objectiu estrella seran els nombrosos exoplanetes que s'estan descobrint al voltant d'altres estrelles. Si el Hubble ha revolucionat el nostre coneixement del cosmos, imagineu el que farà aquest monstre!


Font: NASA

divendres, 31 de març de 2017

NGC 5033

NGC 5033 és una galàxia espiral situada a la constel·lació de Canes Venatici (Llebrers), visible amb telescopis d'aficionat i situada a una distància de 37 milions d'anys llum de la Via Làctia. Això vol dir que la llum que ara ens arriba va sortir d'allà quan aquí es van alçar l'Himalàia i els Andes, durant l'Eocè. Tot i això, algunes medicions donen una distància major, de l'ordre dels 60 milions d'anys llum.
Ha estat considerada per alguns astrònoms com una galàxia similar a la nostra, almenys pel que fa a les seves propietats i tipus morfològic tot i que, a diferència de la nostra galàxia, no estigui catalogada com a galàxia espiral barrada malgrat apuntar una petita barra al seu centre.
NGC 5033 és considerada una galàxia amb un nucli galàctic actiu, més concretament una galàxia del tipus Seyfert. Investigacions realitzades del nucli mostren que la seva posició no coincideix amb la del centre de la galàxia, sinó que està desplaçat d'aquest. Això podria indicar que en el passat es va produïr una col·lisió una altra gàlaxia, que va ser absorbida. A diferència d'altres galàxies Seyfert com M77, no sembla haver-hi un brot estel·lar associat amb aquest nucli actiu.
NGC 5033, finalment, forma una parella notable amb una altra galàxia espiral gran propera, la NGC 5005.



dilluns, 20 de març de 2017

EQUINOCCI

Avui a les 10:28 hores s'ha produït l'equinocci de primavera. La paraula equinocci ve del llatí aequinoctium i significa igualació amb la nit. Estem doncs en un dels dos moments de l'any en que el dia i la nit duren el mateix.
El moment que el Sol passa pels punts equinoccials es pot calcular amb exactitud i l'equinocci té lloc durant un instant particular en el temps: Com ja hem dit, aquest any ha estat avui a dos quarts d'onze del matí.

Cada any hi ha dos equinoccis:
L'equinocci de primavera (o equinocci vernal), que es produeix entorn del 20 de març quan el Sol travessa l'equador celeste, passant de l'hemisferi sud al nord. La declinació solar és zero, passant de negativa a positiva. A l'hemisferi nord marca el començament de la primavera.
L'equinocci de tardor, que es produeix prop del 23 de setembre quan el Sol travessa l'equador celeste passant de l'hemisferi nord al sud. La declinació solar és zero, passant de positiva a negativa. A l'hemisferi nord marca l'arribada de la tardor.
A l'hemisferi sud, aquests noms s'intercanvien.
Els equinoccis també es poden considerar com dos punts en el cel: Són els punts on l'equador celeste talla l'eclíptica. En astronomia, aquests punts són els nodes orbitals de la Terra. Es diuen punt Àries o punt vernal (l'equinocci de primavera) i punt Balança (l'equinocci de tardor).


dissabte, 11 de març de 2017

LLUNES PASTORES

A només 133.583 km del planeta, Pan és la lluna més interna de Saturn i també la més estranya, tal com s'observa en les extraordinàries fotografies preses a menys de 25.000 km de distància per sonda Cassini el passat 7 de març de 2017 . La seva forma tan peculiar es deu al material dels anells de Saturn, que s'ha anat acumulant al seu voltant durant milers de milions d'anys formant una prominent cresta equatorial. A més de Pan, els anells de Saturn són controlats per altres llunes com Pandora, Prometeu, Mimas i Atlas.
Resultat d'imatges de LUNAS PASTORAS
Les "llunes pastores"són les encarregades de delimitar tant els anells com les seves divisions interiors: Aquestes llunes passen ben a prop dels anells i s'emporten qualsevol partícula que caigui al seu camp gravitatori, mantenint-los així ben polits. Però no només hi ha llunes pastores a Saturn:
Cordelia i Ofelia  s'encarreguen de polir l'anell Épsilon d'Urà, Metis i Adrastea un dels anells interiors de Júpiter (que també té anells, tot i que molt tènues) i Galatea sembla controlar també els anells de Neptú (sí, Neptú també en té).


Veient això, potser hauria estat més adient anomenar-les "llunes ribot", no creieu?

diumenge, 5 de març de 2017

L'ESTRELLA DEL DIMONI

Algol és, després de Mirfak, el segon estel de la constel·lació de Perseu, on representa el cap de la gorgona Medusa. És una de les binàries eclipsants millor conegudes, la primera d'aquest tipus a ser descoberta, i també una de les primeres estrelles variables conegudes. La magnitud d'Algol oscil·la regularment entre 2'3 i 3'5 amb un període de 2 dies, 20 h i 49 min.
Binària eclipsant vol dir que no és que l'estrella vagi brillant més o menys depenent del dia sinó que en realitat són dues estrelles que orbiten una al voltant de l'altra. A causa de que la Terra es troba en el seu pla orbital, l'estrella més feble (Algol B) passa davant de l'estrella més brillant (Algol A) una vegada per òrbita, així que la quantitat de llum que arriba a la Terra decreix temporalment i a nosaltres ens sembla que l'estel s'apaga una mica. Actualment però, sabem que Algol és un sistema estel·lar triple: La parella binària eclipsant està acompanyada d'una tercera estrella (Algol C) que es troba a una distància mitjana de 2,69 UA i les orbita cada 681 dies (1,68 anys). La massa total del sistema és d'aproximadament 5,8 masses solars.
La variabilitat d'Algol ja era coneguda des de l'antiguitat. Sembla bastant clar que els egipcis de fa 3 mil·lennis van estudiar tal variabilitat i van indicar que el període d'Algol era de 2,850 dies. Per raons religioses, els antics egipcis van registrar aquest període en un dels seus calendaris, que descriu aquests canvis repetitius. El Papir Caire 85637 és fins avui el testimoni històric més antic que conservem d'una estrella variable.
Quan els astrònoms van començar a estudiar atentament Algol, sorgí la "Paradoxa d'Algol" en la teoria d'evolució estel·lar: Sabem que els components d'un estel binari es formen simultàniament. També sabem que les estrelles, contra més massives són, més ràpidament cremen el seu hidrògen i més curta és la seva vida. Però quan s'estudià el sitema d'Algol es va observar que la més massiva (Algol A) està encara en la seva seqüència principal, mentre que la menys massiva (Algol B) és un estel subgegant que es troba en una fase més tardana del seu desenvolupament.
Com pot ser això?
L'explicació a la paradoxa no està clara, però s'apunta com a causa el mecanisme de transferència de massa: Quan l'estrella més massiva es va convertir en sub-gegant, va omplir el seu lòbul de Roche i la major part de la seva massa va ser transferida a l'altra estrella, que era més petita i jove però que així es va "engreixar" i va esdevenir més gran que l'altra. En algunes binàries semblants a Algol pot veure's un flux de gas entre els seus components, cosa que avalaria aquesta explicació.
Tot el sistema Algol està avui en dia a 92,8 anys llum del Sol, però fa només (a escala còsmica) 7,3 milions d'anys va passar a tan sols 9,8 anys llum del sistema solar. En aquell moment la seva magnitud aparent era al voltant de -2'5, considerablement més brillant que l'estrella Sírius actual, la més brillant del cel. Recòrrer 80 anys llum en 7 millions d'anys no està malament: La Voyager 1, que viatja a 16 km/segon, trigaria el doble.
Però d'aquest estel el més inquietant potser és el seu nom, ja que Algol deriva de l'àrab "Ras al-gul" que significa "estrella endimoniada" o "el cap del dimoni".
Per què? Doncs per que antigament es donava per fet que el cel era permanent, regular i immutable, en oposició al caòtic, canviant i perible món terrenal. I Algol distorsionava a questa idea de l'estabilitat inamovible del cel. Els antics devien pensar que el fet que un estel pogués variar de magnitud, i encara més en cicles de gairebé exactament 68 hores i 49 minuts... només podia ser obra del Diable!